Curiositats al voltant de Nadal
Quan va néixer Jesús? Segurament no devia ser a l’hivern, si hem de fer cas de la descripció de sant Lluc, quan diu que «acampats al ras, hi havia uns pastors...», ja que Palestina, com aquí, els ramats passen tot l’hivern estabulats i el temps de pasturatge al ras no comença fins a la primavera. Una de les premisses de partida és que la creació del món va començar un 25 de març, perquè el primer gest del Creador va ser separar la llum de les tenebres; si separar-les és dividir-les en dues parts iguals, això s’esdevé precisament en l’equinocci de primavera (el dia i la nit tenen la mateixa durada). En aquesta data l’Arcàngel es va aparèixer a la Verge Maria que li anuncià la bona nova: nou mesos després naixerà el seu Fill. En el s. IV, els cristians de Roma triaren el 25 de desembre per commemorar la Nativitat de Crist per motius no del tot clars, però un d’ells era la coincidència amb la festa del naixement del sol invicte, celebrada poc després del solstici d’hivern. Crist, el sol simbòlic de la religió cristiana, heretà d’aquesta manera l’aniversari de cultes pagans de Roma. Quant a l’any, els evangelis de sant Mateu i sant Lluc coincideixen a senyalar que Jesús va néixer durant el regnat d’Herodes el Gran (Mateu 2,2; Lluc 1,5). Ara bé, aquest rei va morir l’any quatre abans de Crist; així Crist va néixer almenys quatre anys abans. La culpa de tot això fou de Dionís l’Exigu, un monjo que, l’any 533 calculà l’inici de l’era cristiana. Dionís s’equivocà d’alguns anys, i situà la data de naixement de Jesús després de la mort d’Herodes, en contra de la dada dels evangelis. El que el cristianisme celebra per Nadal no és la commemoració d’una data, sinó que «la Paraula de Déu es va fer carn» (Joan 1,14). Déu que ve en la fragilitat d’un nin.
Jesús, va tenir germans? En l’evangeli de sant Marc, els veïns es demanen: «Aquest no és el fuster, fill de Maria, i germà de Jaume, Josep, Judes i Simó? No hi són, els seus germans, amb nosaltres?» (Marc 6,3). Els cristians han tractat d’harmonitzar aquest versicle dels evangelis amb la tradició de fe que diu que Maria es mantingué sempre verge. Ja en el s. II, el protoevangeli de Jaume, l’apòcrif ortodox més antic que es conserva, relata com Josep es casà ja vell amb Maria, i aportà al matrimoni fills d’una relació anterior. L’Església catòlica ha interpretat la paraula ‘germà’ dels evangelis en el sentit de ‘parent pròxim’. La majoria dels protestants considera actualment que la virginitat de Maria s’ha d’entendre ‘en sentit espiritual’ i accepten amb naturalitat que Jesús hagués pogut tenir germans.
El gall de Nadal té un caràcter simbòlic i sacrificial: és l’au solar per excel·lència, saluda el Sol amb el seu cant abans i tot que despunti l’aurora
La natura reverdeix. El costumari nadalenc ens mostra l’esperança en el reverdiment de la natura, al bell mig de l’hivern. De fet, la tradició de l’arbre de Nadal era, precisament, protegir de la neu –que ho cobria tot- un llumeneret verd, que servís de lligam per després recobrar la vida altra vegada; i per això sota l’arbre s’hi posen regals, i s’hi pengen llaminadures, perquè dona fruits i esperança de vida. El galzeran, el boix, el vesc, són arbust que treuen els seus fruits en el fred hivernal, i era considerat com un senyal d’esperança, de vida que floreix enmig d’una natura morta; per això tothom les vol tenir a casa, i per això són arbusts, avui, protegits!
El color vermell. Vos heu fixat que hi ha molts de mostradors de tendes que tenen roba interior de color vermell? El vermell, símbol de l’amor apassionat, no estava gaire ben vist en una època en què s’havien de guardar molt les formes, i aquest color era ‘prohibit’. Idò la manera de saltar-se aquesta prohibició era dur una penyora amagada d’aquest color –roba interior- perquè ningú la pogués veure. Ja sabeu que si voleu fer que una cosa perduri i se’n formi un llegendari al seu voltant, l’heu de prohibir.
La rosa de Jericó. Una vella creença la relaciona amb els infantaments i, sobretot, amb el del Nin Jesús la nit de Nadal. Aquest roser és originari del Sàhara i es conrea en jardins. Les roses prediuen com serà un infantament: se n’ha de posar una en un tassó d’aigua i observar la manera com es bada: si s’entendreix i s’obre, el part serà feliç; si es mig desclou, difícil; si la rosa es manté pansida i closa, dolent. La rosa de Jericó s’obre mentre duren els dolors i es tanca així que la mare ha infantat; per això en diuen «rosa de les prenyades». Una llegenda conta que quan la Mare de Déu s’assabentà que els soldats del rei Herodes mataven els Innocents, de l’ensurt que va tenir se li va estroncar la llet. Tot fugint cap a Egipte perquè el Nin Jesús romangués sa i estalvi de la persecució, essent a Jericó la llet li revingué amb tanta abundància que el nadó no la podia engolir i en va caure tota una estelada de gotetes a terra, de les quals van sortir uns roserets amb les flors esquitxades de blanc: són les roses de Jericó, que no són com cap altra de les roses del món.
El gall de Nadal. Té un caràcter simbòlic i sacrificial: és l’au solar per excel·lència, saluda el Sol amb el seu cant abans i tot que despunti l’aurora. En totes les cultures del món ell gall té aquesta representativitat solar: el seu cant ens du l’alegria, perquè manifesta que el Sol i la Vida triomfen de les tenebres de la Mort. Antigament, als Pirineus, en la celebració solsticial se sacrificava un gall; actualment, la missa del Gall no és sinó la versió litúrgica cristiana d’aquella ancestral celebració.
Suscríbete para seguir leyendo
