Escoltant de matinada

Els dissabtes, de cinc a sis de la matinada, RNE emet un programa anomenat «Frontera», de tarannà exclusivament religiós on sobresurten les entrevistes i que pretén conciliar el ja tan esporgat i atrofiat binomi fe-raó. Arran d’un d’aquests programes, en el qual es va parlar de la pel·lícula El batec del cel estrenada el passat novembre, basada en la vida del jove italià que va morir a quinze anys, Carlo Acutis (1991-2006), el tema de fons desgranat fou el de l’eucaristia, car ell era un gran devot d’aquest sagrament.

L’Església catòlica el va fer beat en el 2020. El film documental recull aspectes biogràfics de la seva vida relacionats amb les investigacions que va fer sobre els ‘miracles’ eucarístics. Tot i el respecte que es mereixen els qui l’han realitzat, especialment el director José María Zavala i el seu equip, cal dir que tan sols interessa a un sector, cada vegada més minoritari, de la fe catòlica, que intenta promocionar a so de bombo i platerets mitjançant el vitalisme d’un jove del nostre temps, l’eucaristia, que es troba actualment en hores baixes.

Els pocs mitjans que han col·laborat a divulgar-lo són afins a l’Església, com la COPE o el diari La Razón o el mateix programa adés esmentat. Això no significa que estigui malament, que cadascú segueix l’ideari de pensament que més s’adiu a la seva personalitat, només faltaria; altres mitjans també patrocinen el que més els hi convé segons sigui la seva concepció ideològica. En qualsevol cas, sembla que l’exigència de neutralitat va a la deriva, la qual cosa mai he cregut que hagi existit realment, tan sols hi ha conformisme, potser entès com a acceptació submisa d’una realitat concreta o per no caure en picabaralles contínues que al capdavall desbaraten la vida.

En fi, conformisme igual a comoditat, no fa falta embolicar-se en problemes innecessaris, el fet d’existir ja té els seus propis maldecaps.

D’altra banda, paraules com redempció, evangelització, perdó dels pecats, miracles i, termes una mica més complexos teològicament, com el de la transsubstanciació, es fan presents en la pel·lícula. Un llenguatge, per cert, vuitcentista i que caldria renovar i adequar-lo a les realitats d’avui en dia. Per exemple, a mitjan segle passat i fins i tot abans, els missioners cristians no feien servir ja el terme evangelització, per les connotacions negatives que comportava, d’imposició d’una nova religió com si només existís la seva, com si els altres no tinguessin cap i, si no fos així, que més dona. Evangelització fou traduïda per testimoniatge, convivència amb altres cultures i maneres de viure l’existència tan convenient com la d’ells. Malgrat que és una paraula propera a la propaganda religiosa, hauríem de tornar al significat original, ja que evangeli significa «bona notícia», i les bones notícies no es justifiquen amb arguments forçats, es donen a qui les vulgui escoltar; es tractava de portar el diví a l’humà i la religió al terreny de la història.

Cal recordar que, in illo tempore, les conquestes de noves terres eren acompanyades pels costums i la religió dels conqueridors; per tant, els nadius havien d’acceptar-les si no volien patir les conseqüències d’un fort rebuig, àdhuc la mort. La pel·lícula ens parla a bastament dels miracles eucarístics amb la finalitat de convèncer de la seva eficàcia, ja que Carlo Acutis era un enamorat de l’eucaristia que, per cert, significa ‘acció de gràcies’.

Més enllà de l’exageració i de l’abús del sentit miraculós que aclapara, però que no sedueix, l’experiència fundant del cristianisme és el d’una àgape; és a dir, un àpat fratern compartit i que ha estat capaç de construir una germanor. Tot, en la vida, gira al voltant d’una taula. La cuina és el temple de la llar, un dels indrets més casolans de la família, tant per a prendre un cafè, com per a petar la xerrada o per a veure que es menjarà a l’hora de dinar o de sopar. Celebrar que mengem junts és una trobada antropològica que alimenta el cos i alhora dona força a l’interior.

Un dels documents antics més importats del primer cristianisme fou la Didakhé (‘ensenyança’, ‘doctrina’) també anomenada Doctrina dels dotze Apòstols, datada probablement entre els anys 70-90 de l’era comuna, que segurament ha estat el primer catecisme de la doctrina cristiana, testimoni valuós sobre la vida i els costums de la primitiva comunitat. En ella es parla de l’eucaristia. Segons aquest testimoni, els cristians començaren a reunir-se els diumenges —el primer dia de la setmana, després del sàbat—, per celebrar el record de l’amic desaparegut, que acompanyaven amb oracions i així manifestar llur agraïment per l’esperança rebuda d’ell. Més endavant, la celebració eucarística esdevindrà el punt nuclear de la nova religiositat. L’esquema era semblant al de les sinagogues —lectura de textos bíblics, comentari dels assistents, etc.—, després hom compartia el que cadascú havia portat. Les celebracions es feien en cases privades per motius de seguretat davant les autoritats civils i també perquè els cristians no disposaven de temples o locals particulars; la casa, per tant, esdevindrà el lloc més comú de reunió, la seva església, l’església domèstica. Ara bé, en el text no hi ha cap al·lusió al sopar pasqual ni a la passió i mort de Jesús, ni cap referència a menjar o beure la seva sang. Ja a finals del segle I hi havia cristians que celebraven l’eucaristia amb pa i vi sense aquestes referències adés esmentades.

D’altra banda, hi havia un perill, les semblances de les eucaristies cristianes amb els rituals d’altres grups religiosos que es trobaven en el mateix espai geogràfic. Per exemple, en el banquet dels seguidors de Mitra es deia «amb la teva sang ens has salvat», talment com en el ritu actual. L’eucaristia és un menjar que comporta lògicament un determinat simbolisme. Fora d’això, poca participació. Observeu, deia Elias Canetti a Massa i poder, aquells que van a combregar i us n’adonareu fins a quin punt cadascú està ocupat només amb si mateix. La comunió vincula al combregant amb l’Església invisible, que és invisible i de dimensions descomunals, però l’allunya dels qui l’envolten. Això no lliga ni cohesiona els qui participen en ella. Fa la impressió que l’eucaristia només pertany als sacerdots, quan és una cosa de tota la feligresia.

Suscríbete para seguir leyendo