Quan la dragona desperti

Conta la llegenda que, des de la nit dels temps, un exèrcit de dracs alats protegia Mallorca, però que un episodi de fred polar extrem els va obligar a fugir cap a llocs més càlids.

Com que les femelles havien sembrat amb els seus ous els voltants de l’illa, van decidir que el més fort i valent d’entre tots ells desafiàs el fred i es quedàs cuidant-los. Ningú sap si d’aquells ous van néixer els dracs esperats ni si, en créixer, van seguir els seus avantpassats i van fugir cap a llocs més càlids. Una altra llegenda, que per ventura ens agrada més, ens explica que fou una dragona, gran i valenta, qui en va resistir i va aconseguir escapar amb tots els dracs petits que va poder dur sobre el llom però, cansada per l’esforç, va aterrar a la mar, no gaire enfora de l’illa més grossa. Per tal de proveir els seus petits dracs d’una llar, va petrificar-se i quedà adormida damunt la mar, just davant de la costa on avui se situa Sant Elm.

El cas és que encara ara, si mirem la mar des del costat del Canal del Freu, podem veure la silueta d’aquella dragona valenta que es va sacrificar per prendre cura dels petits dracs, i que ara dorm plàcidament, esdevenint allò que avui dia coneixem com sa Dragonera.

La llegenda conta que les seves terres van ser llar de dracs, serps, rèptils i éssers alats que protegien Mallorca de pirates i invasors. No en va les seves aigües s’empassaren diverses naus i embarcacions que s’apropaven massa a la costa.

Avui, quan desembarcam a Cala Lledó, també ens reben els «dragons», ara convertits en llangardaixos de tota casta i mida que ens miren desafiadors abans de començar a reptar, roques amunt, buscant la calor que tant desitjaven els seus avantpassats. Tota l´illa, completament despoblada, desprèn aquella màgia només present als llocs de llegenda.

El cert és que l’illa de sa Dragonera i les seves aigües estan banyades d’un alè romàntic, misteriós, però sempre molt lligat a la resistència. Resistència que es va veure perpetuada segles més tard, el 1977, quan una vintena de persones va fer-se passar per estudiants de la universitat per poder agafar la golondrina que anava i venia regularment a sa Dragonera. Un cop allà, alguns van acampar i van ocupar l’illa per tal d’evitar-ne l’urbanització.

Ningú no sospitava que amb aquell gest s’encetava no només un moviment de defensa decisiu per al futur d’aquella illa (que culminaria gairebé quinze anys més tard, el 1995, amb la protecció integral del territori), sinó que allà també naixia l’espurna de l’ecologisme a les Balears.

A Save the Med ens agrada pensar que la resistència que representen aquestes històries lligades a l’illa són el fonament de tot projecte de custòdia, i que aquest misteriós alè encara roman despert en la comunitat que pren cura del litoral d’Andratx.

Darrerament, de la mà del projecte Sa Dragonera Blava, hem estat molt actius a la zona. Hem acompanyat la mesa de bones pràctiques i educació del Fòrum de la Xarxa Dragonera Blava en l’elaboració d’una campanya d’accions de bones pràctiques al litoral d’Andratx. Hem sortit a la mar amb pescadors artesanals, i de l’experiència n’han resultat tres curts documentals sobre la pesca tradicional amb arts menors. Tot plegat s’ha difòs en les recents III Jornades Sa Dragonera Blava, on hem pogut compartir espai amb l’administració, representants del sector nàutic, pescadors artesanals, investigadors, la comunitat...

Si fem la vista enrere, aquesta trobada ha resultat un somni acomplert. Sobre el paper, en els projectes, escrivim sobre fer possible poder dialogar amb totes les «parts interessades» i actors de la zona per crear una comunitat forta que custodia el litoral. Potser és hora de celebrar que estam en el bon camí.

Els petits dragons de la nostra llegenda, aquells que varen resistir, passaven pena pel seu futur, però… quina gran sorpresa! Els humans de l’illa veïnada duen dècades units per la preservació dels dragons petits, com a símbol, i tot el que està lligat a aquest meravellós espai natural, com les seves aigües. Unes aigües que, d’ençà que hi ha reserva marina, ha vist com la biomassa dels peixos d’interès comercial ha anat creixent, com ara l’anfòs, que al Cap Llebeig ha multiplicat la seva presència i tamany (biomassa) per 40. Una bona notícia que no pot anar deslligada de l’orgull que en sent la comunitat, sense l’actuació i la implicació de la qual un espai protegit no tendria cap futur.

La nostra curolla és que quan la dragona obri un ull i desperti es trobi amb una comunitat d’humans i no humans que comparteixen un espai encara més ric en biodiversitat, pròsper, cuidat, amb futur.

Trobeu que encara sona massa a llegenda?