75 anys dels DDHH, gairebé 50 de lluita del poble sahrauí

Demà, com cada 10 de desembre, es commemora el Dia dels Drets Humans. La d’enguany és una commemoració especial ja que es compleixen 75 anys de l’aprovació de la Declaració Universal. L’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB) ens adherim a la dita commemoració. La nostra lluita és una reclamació d’aplicació dels DDHH.

La situació de descolonització inconclusa del Sàhara Occidental és una flagrant violació dels drets humans perquè, tot i que la declaració universal dels DDHH no recull el dret d’autodeterminació dels pobles, sí que ho fan la Carta de Nacions Unides de 1945 (article 1.2), i, sobretot, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 (article 1). Endemés, l’incompliment de la legalitat internacional (resolucions de la mateixa ONU i dels tribunals internacionals) no pot ser qualificat d’altra manera que de menyspreu al que representa la Declaració Universal de DDHH. Per acabar d’arrodonir-ho, la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO) és l’única missió de l’ONU que -per imposició de l’ocupant marroquí i desistiment de la responsabilitat que Espanya té com a potència administradora de la seva antiga colònia- no inclou entre les seves funcions la monitorització i vigilància dels drets humans.

Tot plegat fa que per a la població sahrauí els DDHH siguin paper mullat. Ho són per a la que viu en els territoris del Sàhara Occidental il·legalment ocupats pel Marroc, on és discriminada únicament per ser sahrauí; sofreix ingerències en la seva vida privada, familiar, en el domicili i a la correspondència; no té dret a la lliure circulació, associació i manifestació; no pot exercir la llibertat d’opinió ni d’expressió; pateix (sobretot les dones) assetjaments i violacions, és privada del dret al treball i a igual salari que el dels colons marroquins... En fi, pateix una sistemàtica i estructural negació de l’exercici dels DDHH. No debades, organitzacions de drets humans, com ara Human Rights Watch, Amnistia Internacional, o Asociación Pro Derechos Humanos de España, denuncien que aquests territoris són un autèntic angle mort en matèria de DDHH en els que el règim ocupant veta sistemàticament l’observació periodística i dels defensors de drets humans.

Igualment, és greu la situació dels presos polítics que, jutjats sense cap garantia processal ni imparcialitat per una justícia al servei de l’ocupant, pateixen condicions infrahumanes a les presons marroquines. Val a dir que el Comitè contra la Tortura -un dels vuit òrgans de drets humans vinculats a l’ONU- i altres instàncies internacionals s’han pronunciat reiteradament sobre aquesta qüestió, certificant l’existència sistemàtica de tractes inhumans equivalents a tortures. De fet, recentment el Grup de treball sobre detencions arbitràries de l’ONU, després de concloure que tots ells van ser detinguts de forma il·legal, ha instat al Marroc que alliberí immediatament una vintena d’activistes sahrauís del grup de Gdeim Izik que porten més de deu anys empresonats.

Pel que fa a les condicions de vida en els campaments de Tindouf (Algèria), la situació humanitària és preocupant. A conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, la guerra, i la pujada mundial dels preus dels combustibles i els aliments, les persones refugiades sahrauís s’enfronten a l’escassetat d’aigua i aliments, i, per tant, a la malnutrició, així com a condicions climàtiques extremes, a la falta d’habitatges adequats, a la degradació del medi ambient, a la desocupació i a la pobresa ¿On queda el dret que estableix l’article 25 de la Declaració Universal a gaudir d’un nivell de vida que asseguri la salut i el benestar, i especialment, l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris?

La lluita del poble sahrauí per l’efectivitat dels drets humans, la fi de l’espoli dels recursos naturals, i la independència gaudeix d’una gran i transversal solidaritat de la nostra societat. Com és una causa justa, no defallirem!