La guerra i la violència masclista

El 25 de Novembre és el dia internacional contra les violències masclistes tot allò que l’envolta és motiu de tristesa i dolor. El maltracte cap a les dones ve de molt enrere en el temps, ens remuntem al neolític quan els humans passen de ser nòmades a sedentaris, ens inventàrem un sistema social en el que les persones que parien infants eren relegades a la cura, i les que tenien "un cos diferent" a elles es dedicaven a gestionar la vida pública. És fora de la llar on es fan negocis, tot s’edifica de manera jeràrquica, s’organitza l’economia, la cultura, la política. És en l’àmbit públic gestionat pels homes on es prenen les decisions. Amb el temps, hem heretat la creença que aquesta distribució dels rols socials és llegítima, i el problema ha esdevingut en el menyspreu de la capacitat de les dones per desenvolupar aspectes que van més enllà de la vessant reproductiva; la història ens demostra que també se les ha convertit en objecte, sobretot sexual. Aquest sistema anomenat patriarcat embolica tots els aspectes de la societat, es transmet de generació en generació, i es consolida gràcies a que fins i tot les mateixes dones l’assumeixen i transmeten, sent educades des d’una mirada androcèntrica d’elles mateixes que anul.la la perspectiva des de la que una altra manera de fer i de viure sí és possible. Qui no accepti aquesta explicació que estudii, que es documenti, la ignorància és un argument poc sostenible. Valguin com a exemple les dades relativament recents a Espanya de que les dones varen entrar a la universitat oficialment l’any 1910 i se les va concedir el dret a vot i de presentar-se a les eleccions el 1931.

Què ens trobem les dones quan sortim de la llar, quan ens decidim a tenir un rol social que va més enllà de les cures, quan se’ns obri la porta cap a fora del "gineceu"? Trobem un món en el que el més fort trepitja al més feble, en el que ets allò que "tens", un món competitiu basat en el mercantilisme i la utilitat, un món en el que els conflictes no es resolen amb diàleg i consens, un món que fomenta uns valors destructius i obsessionats amb l’adquisició de riquesa i poder, un món on sempre hi guanya el més fort, un món violent. La màxima expressió d’aquest malaurat sistema és la guerra, una ridícula i exasperant manera de mostrar la falta d’empatia, així com la incapacitat i incompetència per a resoldre els conflictes.

Què té a veure la guerra amb la violència masclista? Moltíssim, doncs ambdues responen als mateixos patrons. En la guerra i en la violència masclista, es fa un ús de la vida de les persones sense reconèixer-hi la dignitat, cosificant-les com a cossos despersonalitzats. La guerra és l’expressió màxima d’un sistema polític aplastant basat en la imposició de la força bruta i l’opresió als febles. La guerra mata, i com en el cas de la violència masclista, el més "fort" es llegitima a sí mateix per a fer ús de la vida al.liena. Com explica Cristina Lamb al seu llibre Nuestros cuerpos, sus batallas, durant mil.lennis el cos de la dona ha estat una arma amb la que els exèrcits han humil.liat i castigat als adversaris.

Com a docent, com puc parlar de respecte dins l’aula? Com a pares i mares, coeduquem als fills i filles igual? Eduquem per resoldre conflictes de manera dialogant i concil.liadora? Ens deconstruïm si detectem que nosaltres som els primers i les primeres que no ens comportem així?

La meva crítica no va en contra dels homes, sinó que denuncia un sistema arrelat del que hi participa la humanitat sencera. L’analogia entre la violència masclista i la guerra, ens porta a entendre que allò que cal no és un canvi en el sistema, sino un canvi "de sistema". Si fins ara s’ha normalitzat la guerra contra les dones fins i tot dins la llar, perquè ens sorprèn la brutalitat de la guerra entre països? La violència masclista i la guerra son dues cares d’una mateixa moneda: el patriarcat. Canviem el valors de la violència pels del respecte, el reconeixement de la dignitat de tota vida humana, el diàleg, el consens i la justícia. Cal aconseguir neutralitzar l’opacitat d les parets de l’àmbit de la vida privada, de les institucions i de les fronteres internacionals. Ja n’hi ha prou d’excuses, és l’hora del canvi.