Comprar casa és fàcil

Un mallorquí ho té fàcil si es vol comprar un pis. Basta que ho faci a Burgos, ciutat preciosa i neta com poques, encara que massa freda pel gust de molts. O a Badajoz. Fins i tot a Vitigudino. La cosa és més complicada si té el caprici i el vici de ser propietari a l’illa on va néixer, treballa o viu.

A Mallorca no manquen habitatges. El que escasseja són els destinats a la gent d’aquí. El 7 de març de 2018 em vaig jubilar parcialment del Diari de Mallorca. Fins llavors, gairebé cada dia anava al Polígon de Llevant, on es troba la seu. Allà contemplava un grapat de solars buits. El panorama ha canviat per complet des d’aquell dia.

Com explicava Elena Vallès el passat diumenge en aquestes mateixes pàgines, s’han construït set-cents cinquanta pisos a vuit edificis. N’hi ha dos més que estan en marxa i a la venda, la qual cosa en sumarà uns cent cinquanta més. Si calculam una mitjana de quatre persones per unitat ens trobam que la població hauria crescut en unes tres mil persones. Primera sorpresa, segons la documentada informació, el barri ha perdut dos-cents cinquanta empadronats.

Segona sorpresa, al Nou Llevant no es compra un pis per viure-hi. Ho demostra que, malgrat l’èxit de vendes, són poques les persones que passegen, amb ca o sense, pels seus carrers. S’han convertit en el gran aparcament de gent que fa feina a zones properes del centre de Palma, per exemple a l’Ajuntament.

Una no sorpresa per acabar. La gran majoria dels compradors no resideixen a l’illa. «Els pisos les estan comprant entorn del 70% estrangers. El trenta restant les adquireixen clients nacionals, sobretot madrilenys i encara menys mallorquins», segons dos agents immobiliaris de la zona. Els que més compren són alemanys (també ho són els primers comerços que han obert), seguits de suïssos i escandinaus. El 80% són segones residències. I algunes d’elles practiquen il·legalment el lloguer vacacional.

Una reserva de sol que estava destinada a classes treballadores, d’aquí ve la denominació original de polígon, s’ha destinat a habitatges de luxe.

Aquest és el gran fracàs del pacte d’esquerres, que en vuit anys de govern de Francina Armengol no aconseguí que entrassin en el mercat habitatges de preu assequible per a un treballador amb un salari mitjà. Brollaven com a bolets pisos i xalets a preus impossibles per a l’electorat al que suposadament representaven, però la construcció d’habitatges per a residents era gairebé nul·la. Les dades dels col·legis d’arquitectes i aparelladors ho posaven negre sobre blanc des de fa anys: quasi tot el que es construïa a l’illa era luxós.

No es donava satisfacció a les necessitats dels residents a Mallorca. Al Polígon de Llevant es construïa per a segones residències, lloguer vacacional o especulació implacable. Ho deia fa mesos en una entrevista Ricardo Rivière, coordinador comercial i de màrqueting de Metrovacesa:  «En termes d’inversió, la nostra primera fase, Jardins de Llevant, destaca especialment gràcies a la prevista revalorització de la zona. […] Això no ha passat desapercebut per a inversos particulars i institucionals, que motivats per aquesta prevista revalorització s’han llançat a invertir a la zona». Invertir, revalorar eren les paraules màgiques.

La Constitució per res parla de l’habitatge com a material especulatiu. De fet el que diu al seu article quaranta-set és que «tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels seus ens públics».

Just el contrari a allò que es fa a ca-nostra. En la mateixa línia del pla inconnex i fins i tot en alguns aspectes temerari aprovat pel Govern de Marga Prohens. Ni els uns ni els altres han establert normes per garantir aquest dret i, en canvi, s’ha estès durant dècades estora vermella a l’especulació. I això sembla tan inconstitucional com els cinquanta-sis segons que durà la declaració d’independència de Carles Puigdemont. Però ningú en parla.

Suscríbete para seguir leyendo