«Drets Humans 75»: Res a celebrar per part del poble sahrauí

Amb la rúbrica «Drets Humans 75» i «Iniciativa DUDH 75», l’ONU –concretament l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH)- impulsa una campanya de commemoració dels 75 anys de la Declaració Universal de Drets Humans, aprovada el 10 de desembre de 1948. Un document que, com recorda la citada campanya, parla de dignitat, llibertat, i justícia per a totes les persones.

Desgraciadament, commemorem aquest setanta-cinc aniversari en un món plagat de guerres, de retallades de llibertats a dojo, d’escreix d’injustícia social i climàtica, de normalització del tracte indigne i criminal a la llibertat d’emigrar a la recerca de millors vides o fugint de la mort per la raó que sigui. El món que commemora els primers 75 anys de la Declaració Universal dels DDHH és un món on queden, encara ara, processos de descolonització no conclosos; en el que els avanços en igualtat formal de les dones en relació amb els homes en uns llocs conviuen amb reculades en uns altres; on el mateix passa amb els drets reproductius, d’orientació sexual, i d’estimar-se amb qui cadascú vulgui. En definitiva, desgraciadament, una bona part de la humanitat, atenent la seva personal situació material, no tenen res a celebrar.

Concretament, el poble sahrauí és un dels col·lectius humans que poc -o res- ha de celebrar pel que fa a l’aplicació efectiva dels drets humans. El fet que, després de gairebé mig segle de lluita per la seva independència, no hagi pogut exercir el seu inalienable dret d’autodeterminació és una clamorosa evidència que a la Declaració de 1948 li falten –i molt- mecanismes d’aplicació efectiva, sense cap capacitat de veto per ningú per molt poderós que sigui.

Però no és només això. En els últims dies d’aquest mes d’octubre, el Consell de Seguretat de Nacions Unides debatrà l’informe del secretari general de l’ONU, António Guterres, sobre «la situació relativa al Sàhara Occidental». Aquest informe –que té un abast temporal dels últims dotze mesos de mandat de la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), i de les tasques dutes a terme en aquest període per l’Enviat Personal del SG de l’ONU per al Sàhara Occidental, Staffan de Mistura- ja s’ha fet públic, i, malgrat la retòrica diplomàtica d’aquest tipus de documents, no és complicat extreure multitud de conclusions que no sempre es veuen reflectides en els mitjans de comunicació i en el debat públic sobre la situació sahrauí. Comentaré només dues d’aquestes conclusions:

La primera que dedueixo de la lectura de les 18 pàgines del citat informe és que la proposta del president Pedro Sánchez d’acceptació de la fórmula autonomista d’annexió per part del Marroc del Sàhara Occidental com «la base més seriosa, creïble i realista per a la resolució d’aquesta disputa» és, en el millor dels casos, una fal·làcia política. No és seriosa, ni creïble, ni realista. Entre altres coses perquè no hi ha legalitat internacional que sustenti tal disbarat. Per si hi hagués algun dubte, el secretari general de l’ONU es dirigeix al Consell de Seguretat en els següents termes: «... continuo considerant que és possible trobar una solució política justa, duradora, i mútuament acceptable que contempli la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental, de conformitat amb les resolucions del Consell de Seguretat».

La segona de les concussions és la referida als DDHH. Transcric alguns dels paràgrafs del capítol dedicat a aquest assumpte en l’informe citat: «L’ACNUDH va rebre denúncies d’almenys sis casos d’observadors internacionals, investigadors, i advocats dedicats a la defensa del Sàhara Occidental als quals es va denegar l’entrada al Sàhara Occidental o als quals es va expulsar d’allí». «Segons les informacions, els familiars d’activistes de drets humans i presos polítics també van sofrir represàlies, intimidació, o discriminació per les seves opinions polítiques i el seu suport als seus parents. Es va denunciar discriminació en l’accés al treball, l’educació, i la protecció social, així com a altres serveis». «L’ACNUDH va rebre informes que els presos sahrauís, inclòs el grup de Gdeim Izik, continuaven reclosos fora del Sàhara Occidental en dures condicions de privació de llibertat, inclòs l’aïllament, i sotmesos a restriccions de contacte amb les seves famílies i advocats. El febrer de 2023, uns estudiants sahrauís empresonats van iniciar una vaga de fam per a protestar per les condicions de detenció i exigir el seu trasllat en una presó més pròxima a les seves famílies». «El grup de presos de Gdeim Izik va continuar complint llargues penes de presó. Segons les denúncies rebudes, alguns han estat mantinguts en aïllament i confinament solitari prolongat, i els hi han negat atenció mèdica, i visites periòdiques de l’advocat de la seva elecció».

Així i tot, encara que no sigui cap novetat, el punt més sagnant és el següent: «L’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH) no va poder visitar el Sàhara Occidental per vuitè any consecutiu, malgrat les múltiples sol·licituds, i que el Consell de Seguretat, en la seva resolució 2654 (2022), va instar que es brindés una major cooperació, fins i tot facilitant aquestes visites. La falta d’accés a la informació de primera mà, i d’una vigilància independent, imparcial, àmplia i sostinguda de la situació dels drets humans va soscavar la possibilitat de fer una avaluació exhaustiva dels drets humans a la regió».

És a dir, el Sàhara Occidental és una zona opaca en matèria de vigilància dels drets humans. I ho és, fonamentalment, perquè la MINURSO és –per imposició del Marroc- l’única la Missió de l’ONU sense capacitat de supervisar la situació dels drets humans, i els governs espanyols, governi qui governi, apliquen el «no parlar, no veure, no sentir» sobre aquest vergonyós angle mort.