Les dones i homes de l’autonomia

El passat 4 d’octubre la Fundació Gabriel Alomar oferia una conferència emmarcada a les Jornades que sobre els 40 anys de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears ha organitzat l’entitat. Aquesta conferència la van impartir dues de les persones que han ocupat la presidència de la comunitat autònoma en els darrers 24 anys, sumant-ne 16 entre tots dos, dues persones, per tant, que han estat protagonistes destacats del desenvolupament del nostre autogovern, la Presidenta Francina Armengol (2015-2023) i el President Francesc Antich (1999-2003, 2007-2011). És oportuna l’organització d’aquests tipus de jornades per obrir la reflexió sobre el que ha significat l’autogovern per a la nostra terra, que ens ha aportat i cap a on hauria d’evolucionar. Però sobretot per reconèixer públicament que els beneficis assolits per un govern més proper a la ciutadania superen, en molt, aquelles dificultats que hagi pogut generar.

El pas de 40 anys potser ens fa estar molt acostumats a tenir institucions pròpies, properes, els responsables de les quals viuen al mateix territori i tenen major consciència de les necessitats, preocupacions, anhels i esperances de les persones que hi viuen. Ho hem normalitzat i potser no tenim plena consciència que aquests 40 anys d’autonomia política signifiquen un breu període dins el conjunt de la nostra història, comptant només l’era contemporània, el 1983 ha estat la primera vegada en què les ciutadanes i ciutadans de les Illes Balears hem pogut gaudir d’autogovern, o en paraules del doctor Bartomeu Colom: «en els darrers segles no havíem tingut tant d’autogovern com ara». Aquest autogovern és el que ens ha permès tenir unes polítiques de protecció del territori i el medi ambient, d’impuls d’infraestructures sanitàries o educatives, de promoció i defensa de la llengua pròpia, la catalana, de garantia de drets per als nostres majors, per als joves, per a les dones. Si les decisions que fan referència a la construcció d’infraestructures, per exemple, depenguessin tan sols de la decisió d’un director general a un despatx de Madrid, les prioritats no haguessin estat les mateixes. I això, precisament, era la tònica del règim anterior. L’autonomia s’assoleix a les Illes Balears en el context de la transició a la democràcia a Espanya, deixant enrere un règim caracteritzat per la negació i persecució del pluralisme polític, cultural, lingüístic, identitari. La negació de la personalitat pròpia de les regions i nacionalitats (segons terminologia constitucional) de l’estat. Amb uns polítics nomenats per les estructures del partit únic, que no havien de respondre davant la ciutadania i que, per suposat, decidien des del centre sense haver de tenir cap responsabilitat respecte als territoris. Aquest centralisme extrem va perjudicar durant dècades les Illes Balears, que vivien una certa puixança econòmica des dels anys 60 gràcies al turisme, però que no se’n veren beneficiades pel que fa a la inversió i serveis públics fins a l’arribada de l’autonomia.

Aquest oblit d’on venim dificulta el debat sobre cap on hem d’anar. Per això és important que divulguem que significa l’autonomia, amb totes les seves mancances, per arribar a la conclusió que possiblement el sistema actual ha donat el màxim de si mateix, i que ara cal que evolucioni, de l’autonomia cap al federalisme, i no al contrari com prediquen alguns, aprofitant l’oblit, pretenent que el vell règim centralista podria millorar la situació actual. Aquesta podria ser una de les conclusions de la reflexió del 4 d’octubre: els intents recentralitzadors sempre han acabat perjudicant les Illes Balears, les millors iniciatives s’han adoptat quan les decisions les hem preses des de la proximitat que significa un Govern, un Parlament i uns Consells elegits per la ciutadania de Formentera, Menorca, Eivissa i Mallorca.

L’autonomia no és només un text legal al que deim «Estatut», prenent les paraules de Gori Mir, publicades el 1981 al seu llibre Els mallorquins i la modernitat: «L’Estatut, per si mateix, no obrarà cap miracle. Seran els homes i les dones que l’hagin d’aplicar els que podran fer possible l’autogovern real i la recuperació cultural». És el moment de pensar si els homes i dones d’aquest país enmig de la mar hem aconseguit un autogovern real i la recuperació cultural, jo diria que sí, amb llum i ombres, però rotundament sí.