Núria

Me jubil. Després de gairebé 46 anys de fer feina a l’Administració ha arribat l’hora de dir adéu a tota una etapa de la meva vida. I ho vull fer agraint a totes les persones que m’han acompanyat durant aquesta singladura el seu suport, la seva comprensió, sovint la seva amistat incondicional. Diuen que l’Administració és un món gris, sovint impersonal i deshumanitzat. Però jo he tengut la sort de trobar-hi sempre companyes i companys que, al costat de la seva eficàcia i diligència en el treball, m’han brindat sempre un gest solidari, un somriure amable, una mà quan els he necessitat en moments difícils o especialment complicats.

Són molts, els rostres que m’acudeixen a la memòria en aquests moments. Com també són molts els espais, des d’aquella «Torre Asima» del Polígon de Son Castelló, que va ser la meva primera destinació tot just després d’aprovar les oposicions a funcionari de l’Estat allà l’any 1977, fins al meu últim i definitiu lloc de treball, el Consolat de Mar, on he romàs per espai de tres anys. Pel mig, Medi Ambient, Treball i Transports, Interior, Cultura, Hisenda... M’he mogut bastant, és cert. Però això m’ha permès conèixer un poc més les interioritats d’un engranatge sovint complex, un formidable conglomerat de gent, expedients i paperassa que tanmateix no m’ha impedit veure una mica més enllà de la sovint freda i asèptica burocràcia, trobar-hi afectes i càlides complicitats, gestos que en més d’una ocasió m’han salvat d’algun petit naufragi...

Entre tots aquests rostres, m’agradaria destacar-ne avui un força entranyable. El de la meva amiga Núria -la Nuri, per als amics-, funcionària de l’Administració perifèrica de l’Estat que tal dia com avui hauria complit 65 anys, com jo mateix. Tot i que en els darrers anys vivia i treballava a Tarragona, va estar a Palma un bon grapat d’anys, on va escampar bonhomia i generositat a balquena. Ca seva era ca tothom; era el que en bon mallorquí en deim un tros de pa, una ànima bessona en qui sempre vaig trobar conversa, refugi i sana diversió. Record que cada any, fóssim allà on fóssim, ens telefonàvem mútuament per felicitar-nos amb motiu del nostre aniversari, ella el 9 d’octubre i jo l’11. Dissortadament un càncer inoportú se la va endur aviat farà dos anys, en plena pandèmia i acompanyada únicament de la seva germana Montse, que fou el seu particular àngel de la guarda durant tot el temps que va haver d’estar ingressada a l’hospital.

Són molts, com dic, els records que em vénen de cop a la memòria durant tots aquests anys al servei de l’Administració, però he volgut que el més gran i especial de tots fos per a tu, Núria.

Suscríbete para seguir leyendo