De Bad–al–Kofol al Baluard de Sant Pere

La matinada de l’11 de gener de 1963, un renou greu sorprengué el propietari del bar Cuba, de l’avinguda d’Argentina de Palma. Avisà tot d’una la Policia Municipal. Quan els agents arribaren a la zona, comprovaren que havien caigut un centenar de metres de la murada del baluard de Sant Pere. Amb l’arribada del dia, els arquitectes de l’Ajuntament efectuaren les primeres anàlisis. García Ruiz considerà que un reblaniment de la base havia produït el desastre patrimonial.

Unes setmanes després, l’accident es convertí en atemptat. El diari publicava que el governador civil, Plácido Álvarez–Buylla havia ordenat «l’ingrés a presó dels responsables dels estralls causats a la murada del baluard de Sant Pere». La dinamita, col·locada pels propietaris d’una antiga caserna, era la causant de la pèrdua d’aquesta part de les defenses renaixentistes. Les havia construït l’enginyer italià Giovan Giacomo Palearo, conegut com el Fratin.

Els mallorquins desmuntàrem primer la corona de murades de la capital. Els arguments més repetits eren sanitaris. També s’afavorí l’especulació urbanística. Després, posàrem dinamita a les restes que es conservaren. Entre mitges, el 27 de febrer de 1912 es destruí la porta musulmana de Santa Margalida, també coneguda com la de Bad-al–Kofol. Jaume I hi havia entrat el 31 de desembre de 1229, el dia que conquerí Madina Mayurqa. La declaració de monument històric artístic nacional no fou obstacle. Aquestes declaracions ha frenat ningú mogut per la cobdícia. Bastà una nit per fer-la desaparèixer, l’objectiu era, una vegada més, que deixàs de ser un obstacle pels especuladors.

El Bé d’Interès Cultural del Baluard de Sant Pere ha sofert una nova agressió. Les obres per crear una oferta d’oci han incomplert, segons Patrimoni, les condicions establertes. Volen construir un beach–club –d’entrada, és una solemne pardalada–. Les instal·lacions les gestionarà un grup denominat Tragaluz. Qui ha signat el contracte és la societat Skylight Partners. L’empresa de restauranció està controlada per la societat de capital risc, Miura Fund III FCR. Es tracta d’una entitat creada el 2018 i domiciliada a Barcelona. Té, segons la Comissió Nacional del Mercat de Valors, a Juan Manuel Leach Cucurella, com a conseller delegat, i a Luis Seguí Salas, com a president.

Els mallorquins d’avui trobam un fals consol en atribuir a la pressió dels inversors forans les agressions al patrimoni i a la natura. Només és una part de la veritat. En aquest aspecte, Michel de Montaigne ens descriu amb precisió de cirurgià, encara que sense referir-se a nosaltres: «Inventam causes per a les desgràcies que ens afecten? Culpam, amb raó o sense ella, a qui sia per tal de tenir alguna cosa contra la qual lluitar?». Lluitar es podria reemplaçar per plorar. Seria més adient. En el passat ens esforçàrem de debò en eliminar sense cap escrúpol tot allò que ens molestava. En l’actualitat venem perquè volem o perquè ens resulta impossible afrontar costoses rehabilitacions de béns com possessions o casals. El mateix succeeix amb el nostre paisatge.

Ho feim els illencs particulars i també aquells que s’asseuen a les institucions. Per acció, quan autoritzen construccions a indrets idíl·lics pensant que només el ciment les pot millorar. Per omissió, quan mostren una deixadesa absoluta i permeten que casals medievals com Can Serra de Palma es facin malbé malgrat ser de la seva propietat. O quan permeten que el Castell d’Alaró amenaci runa sense prendre una sola mesura per a evitar el col·lapse. I la llista podria ser molt llarga.

Arribarà un dia en el qual plorarem per tota l’illa. Igual que els nostres avantpassats feren pel llenç de murada del baluard dinamitat o la porta de Bad–al–Kofol esbucada. O pel port d’Andratx o la Serra de Tramuntana, perforada per construir habitatges més propis de Miami o de qualsevol urbanització costanera.

Plorarem per la manca d’aigua, de terra o pel col·lapse de carreteres i serveis. També és possible que a ningú li caigui una llàgrima. Si ho consentim els que més hauríem d’estimar ca-nostra, per què s’han de plànyer els fons de capital risc o d’inversió que prenen decisions des de cents o milers de quilòmetres lluny? Estam ben fotuts!

Suscríbete para seguir leyendo