Viure en soledat, envoltat de gent

Una de les paradoxes del nostre temps és que cada vegada hi ha més persones que se senten soles i aïllades malgrat que viuen envoltades de gent i tenen més facilitats que mai per a comunicar-se amb la resta. La soledat triada no és el mateix que la soledat no desitjada: l’aïllament social genera un dolor que afecta la qualitat de vida i a la salut, especialment en les persones majors.

Viure sol és una opció per a moltes persones, que prefereixen gaudir de la seva intimitat sense compartir-la amb ningú. Sobre això, res a dir. Però per a moltes altres persones, especialment quan arriben a la vellesa, aquesta situació es pot convertir en un problema que incideix directament en la seva qualitat de vida o, fins i tot, els pot fer caure en l’aïllament social.

Però la soledat no desitjada no és només cosa de persones majors, aquesta xacra està present en totes les edats i societats. També és molt present entre les generacions joves. Aquí ens trobam en la contradicció de què milers de joves se senten sols mentre a la vegada viuen en un món hiperconnectat. Les noves tecnologies ens ofereixen el gran paradigma d’aquesta dicotomia: per una banda, són una eina fantàstica per posar persones en contacte, com molts padrins i padrines han pogut comprovar durant el confinament, però per un altre poden fomentar l’aïllament més absolut de l’entorn més proper.

La pandèmia no ha fet més que agreujar el problema social de la soledat no desitjada, conseqüència en bona part d’un model de societat moderna on predomina l’individualisme. Tenim la responsabilitat, com a societat, de fer front a aquest fenomen, dedicant-hi l’atenció i l’empatia necessàries.

La commemoració, de l’1 d’octubre, del Dia Internacional de les Persones Majors és una ocasió que es brinda a tota la societat per a agrair i reconèixer les contribucions d’aquest col·lectiu, i ens ha de servir també com a jornada de reflexió sobre el paper que assignam a les persones majors en la nostra societat. Sobre la necessitat de continuar oferint-los l’oportunitat de participar d’una manera activa i efectiva en el desenvolupament social, per una societat més amigable i accessible amb la gent gran.

Afrontar la solitud no desitjada en les persones majors implica reconèixer-la com a problema de salut pública i prendre mesures per a promoure l’establiment i manteniment de relacions socials significatives en la vida de les persones majors. Això pot incloure programes comunitaris, activitats socials, serveis de suport i polítiques públiques que fomentin la participació social i l’enfortiment de la xarxa social de les persones majors. A més, és fonamental tenir en compte les necessitats i preferències individuals de cada persona major, per a garantir que les intervencions siguin adequades i personalitzades. És important abordar aquest problema i promoure la connexió social i el suport en el col·lectiu de persones majors per a millorar el seu benestar i qualitat de vida.

Hem de canviar la mirada de com fomentar l’envelliment saludable i millorar la vida de les persones en aquesta etapa, la de les seves famílies i la comunitat. La nostra actitud sobre l’edat i l’envelliment ha de canviar, modificant què pensam, com sentim i actuam front l’envelliment. L’edatisme és una forma de discriminació social per qüestió d’edat que afecta moltes persones majors. Les paraules que feim servir procedeixen del que pensam i sentim, dels estereotips i els prejudicis que tenim.

Crec sincerament que no podem malgastar l’immens tresor que suposa poder comptar les vivències i records d’unes persones, que han protagonitzat el major canvi que ha sofert les nostres Illes en tota la seva història, del seu llegat i estima per la llengua i la cultura d’aquesta terra, una llengua i una cultura, amenaçades per una dreta i extrema dreta, que volen fer-nos tornar a un passat fosc.

Les persones majors han estat, són i continuaran sent, un col·lectiu primordial en la nostra terra, perquè el mínim que una societat avançada i solidària pot fer per aquelles generacions que li precedeixen és garantir-les el benestar, la dignitat i el lloc en la societat que s’han guanyat per dret propi.

Diuen que el futur no necessita persones exitoses, sinó persones que cultivin la pau, persones que ajudin a curar i rehabilitar, que contin històries i donin amor en totes les formes possibles. Per tant, el futur, el nostre futur, està en les nostres mans, o millor dit, en els nostres cors. Facem que l’ànima de la nostra terra sigui més humana, és l’única via per avançar cap a una societat més justa i solidària, que no deixi ningú enrere.