La perversitat de l’equidistància

El govern de Cantàbria del Partit Popular derogarà la Llei de Memòria Democràtica en la seva comunitat, amb els vots de Vox, emparant-se en una gran mentida: que aquesta llei deixa fora a una part de les víctimes, concretament les que varen ser assassinades pels milicians quan les forces colpistes encara no havien pres control de la zona, abans de l’agost de 1937.

Aquest argument no només és fals, sinó que les conseqüències de legislar i governar seguint el seu esperit dona com a fruit una gran injustícia per a les víctimes del franquisme, i contravé tota la normativa internacional i les directrius sobre memòria democràtica de les Nacions Unides. I pareix ser la tònica que guiarà les iniciatives en matèria de memòria dels governs del bloc de les dretes, com ara el de les Illes Balears.

Per explicar l’origen d’aquesta falsedat podem partir de la base del fet que efectivament va haver-hi víctimes en les dues bandes del front, tant a les zones que restaren sota govern nominal de la República, com a les que foren controlades pels colpistes sollevats. Víctimes a les dues bandes, sí, però no en les mateixes circumstàncies, donada la planificació, sistematització i execució de la terrible repressió franquista encoratjada públicament pels líders de la revolta militar, i en contrast a l’absència de directrius dels governs republicans per desenvolupar un pla organitzat de repressió.

Però les víctimes són víctimes, més enllà de quin fos el marc general de les seves morts. Aleshores, d’on ve el perill d’aquesta visió perversa que vol inocular el bloc de la dreta a Cantàbria i, per extensió, a tot l’estat? El perill ve de la seva obsessió per aplicar les mateixes mesures de reparació a totes les víctimes per igual, quan les que varen morir en les zones sota govern republicà ja varen ser reparades una i mil vegades per mes de quaranta anys.

Totes les víctimes, i les seves famílies, mereixen reparació, i tot el que això implica: reconeixement públic, restauració de la seva memòria, aportar dignitat als llocs d’enterrament, fins i tot compensacions pel dolor i la barbàrie soferta. I aquí està el bessó de la qüestió, que les persones que varen morir assassinades en zona republicana tingueren un procés de reparació complet, amb tots els ingredients necessaris, des de la recuperació dels seus cossos de les fosses allà a on estaven enterrats (ordre del ministre de Governació Serrano Suñer de l’1 de maig de 1940), fins a les compensacions econòmiques a les seves famílies (pensions, administracions de loteria, estancs, benzineres), passant pel seu enaltiment públic amb dedicatòries de carrers i monuments al llarg i ample de tota la geografia espanyola.

En canvi, les persones que foren empresonades, torturades o assassinades en el marc de la repressió franquista no varen gaudir d’aquestes mesures de compensació. Ben al contrari, els morts quedaren a fosses com les de Son Coletes o Paterna, les seves famílies foren esclafades per lleis perverses (com la de Responsabilitats Polítiques de 9 de febrer de 1939) que les condemnaren a la misèria i la marginació. El silenci i la por marcaren les dècades posteriors a la guerra en el si de moltes famílies, un silenci i una por que continuaren en el període de la transició, i també, amb vergonya, en les dècades de la nostra restaurada democràcia.

I ara, quan a la fi s’esvaeix aquesta por, i cau el silenci, ara que les seves netes i besnetes alcen la veu reclamant la memòria dels que foren tirotejats i llençats a un forat en el qual han estat més de vuitanta anys, ara que governs més sensibles amb els Drets Humans han iniciat un procés de reparació i de curació d’aquestes ferides enquistades, ara han de venir aquells que han mantingut obertes les ferides i amagats els morts, amb una inhumana convicció que basen en el dret de conquesta guanyat l’1 d’abril de 1939, a interrompre la cura.

S’ha de tenir ben poca vergonya per tractar de fer equidistants a totes les víctimes. Aquí hi ha hagut les víctimes de primera categoria, que han rebut reparació i compensacions des d’abans d’acabar la guerra civil, i les de segona categoria, que s’han passat vuit dècades a una cuneta. Aquestes darreres són les que es mereixen ara els homenatges, els actes públics, els noms de carrers i, per què no, les compensacions. I no hauria de venir cap govern del partit Popular llastrat per l’extrema dreta nostàlgica a trepitjar, altra vegada, la dignitat dels no reparats. Ni a Cantàbria, ni a les Illes Balears, ni enlloc.