Les llengües espanyoles a les institucions

Durant el seu primer discurs com a presidenta del Congrés, Francina Armengol va anunciar que a les sessions parlamentàries permetrà parlar totes les llengües espanyoles, la qual cosa demostra que no fa falta més que voluntat política i una majoria suficient per introduir canvis que alguns consideren impensables. Perquè alguns encara pensen que hi ha llengües de primera, importants, i llengües de segona, que com a molt es pot tolerar que es parlin en la intimitat. O també, llengües oficials i llengües cooficials. Ho diuen amb menyspreu: «el castellà és oficial, el català només és cooficial», obviant que el prefix co- significa «amb» i indica que ambdues coses tenen el mateix valor. Quan dues persones són coautores d’una obra, ningú no entén que una és l’autora principal i l’altra només una figura subsidiària.

«Ah, però és que aquestes llengües són cooficials només al seu territori». D’acord. És evident que a Andalusia l’administració pública no ha d’atendre els ciutadans i ciutadanes en català, gallec o euskera, però sí les administracions que representen tot el territori espanyol, com són precisament les cambres alta i baixa, o sigui, el Senat i el Congrés, i a tot el territori espanyol es parlen quatre llengües, de les quals cap no és més important que la resta. El Congrés i el Senat (i altres institucions també) són tant el seu territori –el de catalans, bascs i gallecs–, com el dels castellanoparlants. No podem acceptar que, perquè la seva seu estigui situada a Madrid, aquesta comunitat sigui més representativa del país que la resta. Si volem que tothom se senti identificat i a gust amb les institucions de tots, no podem pensar que l’única llengua que s’hi pot emprar és la d’alguns territoris monolingües i que aquesta llengua, com que tothom la coneix, ha de tenir preponderància sobre les altres.

És curiós com persones que segurament no han seguit mai ni una sessió parlamentària s’estiren els cabells perquè ara es pugui parlar totes les llengües espanyoles al Congrés. Persones que no sabien que al Senat això ja era una realitat sense que s’hagi «romput Espanya». Com el mateix senyor Feijóo, per cert, que fa poc deia que no s’imaginava al Congrés amb «pinganillos», perquè durant més d’un any que va ser senador, i com que s’absentava habitualment de les sessions plenàries, no es va assabentar d’aquest fet.(1)

Una altra cosa és que es faci, perquè jo he vist senyories de partits independentistes fer intervencions en castellà. Això té a veure amb la tensió del debat: a vegades preferien que els adversaris entenguessin els «zascas» a posar en valor la llengua pròpia, perquè molts ni es molesten a escoltar la traducció simultània. Però això també té a veure amb les formes, la bona educació i la professionalitat de ses senyories, perquè molts tampoc no atenen als debats en castellà…

Un altre argument recurrent és que això sortirà car i que hi ha coses molt més importants. Bé, ja sabeu allò de «si et sembla cara l’educació, prova amb la ignorància». És lògic que protegir la nostra riquesa lingüística ens ha de costar algun diner, com ens costa protegir la Cultura, mantenir els museus, els monuments, o la mateixa Natura. Potser aquest és el problema, que ens pensam que cuidar de la Cultura, del que ens fa realment humans, és de poca importància. Diuen que hi ha guerra a Ucraïna i ens entretenim en coses menors. Però hem d’entendre que aquestes són precisament les coses importants: si cuidàssim la Cultura, si aprenguéssim a respectar-nos els uns als altres, si fóssim més empàtics…, evitaríem tantes guerres de tota casta i podríem canviar el món, fer-lo millor. És precisament aquí on hem d’invertir més recursos humans, econòmics i emocionals.

Sí, les llengües són (entre altres coses) per a comunicar-nos, però sense comprensió del que estimen els altres, no hi ha comunicació possible.

(1) Al Senat el reglament permet emprar totes les llengües espanyoles a les mocions de les sessions plenàries, no així a les preguntes orals, interpel·lacions i a les lleis. Al final de la darrera legislatura estava pendent un canvi en el reglament per poder ampliar l’ús de les llengües.