Relaxaments?

Un cop, en el temps que les bèsties parlaven, és a dir, fa molt de temps, havia agafat l’autobús de línia per a traslladar-me als afores d’una ciutat i els meus ulls es varen fixar en un jove de mirada àvida que jugava amb dues bolles rígides, com d’acer, que emetien un so metàl·lic igual a una campana en miniatura. Les tenia a la mà dreta i les feia girar de forma rotatòria hàbilment amb els dits, fregant l’una amb l’altre, amb el consegüent soroll. Tots els que hi estaven dins l’autobús, l’analitzàvem amb curiositat i amb temor, perquè el seu esguard era inquietant, els seus ulls no parpellejaven, semblava sortit del frenopàtic. Era la primera vegada que havia vist aitals boles anomenades antiestrès o, més conegudes entre nosaltres com a «boles xineses». D’aleshores ençà, els objectes que reforcen una teràpia contra l’ansietat o el mateix estrès han augmentat considerablement, ja que, segons diuen, produeixen beneficis terapèutics. No vull fer un recompte exhaustiu, tan sols enumero alguns d’aquests elements, com el Wikki Stix, Klicks, bolles Koosh, ous de cautxú i un dels més famosos d’aquests darrers anys, Spinners (en català baldufa de mà).

Als infants amb problemes d’atenció i que són hiperactius, se’ls aconsella usar aquests instruments i similars com a una eina eductiva que ajuda a relaxar-se i, en el millor dels casos, a fomentar la creativitat. Hi ha centres educatius —a primària, sobretot— que es pinten mandales per a ajudar els infants a concentrar-se. No cal dir que la proliferació de productes de relaxament ha augmentat exponencialment en els últims decennis, tant en forma d’aliments naturals, ecològics, mobles, coixins, matalassos, dispositius elèctrics, com també d’exercicis físics, com caminar, pilates, ioga, massatges personalitzats i hidromassatges amb aigües mineromedicinals, balnearis —avui anomenats spa—, olis essencials i altres. Fins i tot, hi ha botigues especialitzades en el tema, presentant productes de tota classe i per a totes les edats. L’abast o l’èxit d’aquests productes és monumental. Així i tot, els «articles miracles» no existeixen. Això, d’alguna manera, ens fa veure quin tipus de societat tenim. Tal volta és una societat malalta, que no dorm com toca, angoixada, en certa manera infeliç, hedonista i sorollosa, massa estressada i nerviosa i que expressament necessita elements externs per a apaivagar-se.

Abans una persona que volia fer una taula d’exercicis gimnàstics determinada, mirava un llibre i seguia les instruccions allà marcades; ara no, necessites un entrenador personal (coach) que et guiï en els teus exercicis i et marqui una disciplina que probablement no series capaç fer-la tu tot sol o sola. Abans, anar a caminar o fer senderisme era simple, tan sols necessitaves unes bones esportives i endavant; ara no, necessites portar uns bons bastons, car els beneficis per a la salut són òptims i si a més portes un iPod amb uns bons auriculars, el trajecte se’t fa més agradable. El contacte amb la naturalesa, és tan sols secundari. Actualment, en qualsevol problema que sorgeixi en el teu dia a dia, et posen al costat un psicòleg/a i s’abonen a estereotips com que una mà tancada li diuen puny, descripcions banals o tòpiques o com diuen els castellans, és una «perogrullada». En el nostre horitzó, hem perdut el sentit comú, que és el més savi de tots, pel fet que es diuen coses que tots realment ja sabem. Per ventura, ens hem equivocat de mètode i el camí que fem no és l’adequat. Lògicament, hem de tenir cura del nostre cos, mantenint-lo saludable, fer esport, anar amb compte que es menja, no sobrepassar-se... La finalitat no és altra que sentir-te bé en tu mateix, i no d’impressionar als altres, no mostrar una façana que s’esvaeix a mesura que passa el temps. Recordeu-vos de les dues màximes que hi ha escrites en el frontispici del temple de Delfos, «t’has de conèixer a tu mateix» i «res en desmesura», talment una exhortació a explorar l’interior d’un mateix i una crida a la moderació i al seny. Es tracta de seguir aquella petja que confereix un sentit i una raó a la mateixa existència. Idò, és una descoberta. A partir d’aquí, la resta és secundari.

Tot i l’augment de tècniques que provenen de la Xina i del Japó que accentuen els exercicis físics en certa harmonia amb la naturalesa, el ioga és encara el més practicat entre els europeus, baldament hi hagi grans malentesos sobre ell, com identificar-lo amb certes pràctiques físiques (asanes), una espècie de taula gimnàstica que a través d’un depurat control de la respiració és capaç de conduir-nos al relaxament i cap a una sensació de benestar. Sovint quan hom s’apunta a fer ioga, se cerca precisament això, talment una necessitat per a equilibrar la nostra vida. Si s’aconsegueix, endavant. Tanmateix, no és el ioga, puix que els exercicis físics són tan sols la façana de la façana. Fins i tot els que s’anomenen a si mateixos mestres del ioga, verament no ho són. Per tal d’assolir el coneixement de què és el ioga és precís, com a condició necessària, conèixer l’hinduisme del qual forma part; per tant, pressuposa una bona comprensió de la mentalitat oriental.

De tots els mètodes orientals que han arribat fins a nosaltres, presumptament el ioga és un dels més antics, el qual va influir en altres sistemes posteriors. No l’hem de confondre amb el sistema budista, car té la seva pròpia disciplina, que és el Zen. El ioga és un mètode que té com a finalitat arribar a la plenitud de la vida, el summe bé, alliberant-se definitivament de l’esclavatge de l’existència fenomènica. Hem de pensar que a l’Índia tot el que és religiós té implicacions socials; d’aquí que l’hinduisme és un fenomen concret, col·lectiu i personal, una manera d’estar en el món. En qualsevol cas, la conducta pels hindús és molt més important que no pas les representacions i les creences religioses, atès que la mentalitat hindú exigeix més ortopràxia que ortodòxia. L’Índia religiosa apareix als ulls del món com a politeista bàsicament per la pluralitat de cultes a incomptables divinitats, associats a un territori i a un grup específic; emperò, l’hinduisme és concebut també com a panteista, monoteista alternatiu, henoteista, àdhuc teista o monista; és a dir, no es pot classificar amb una sola visió. Igualment, no existeix un únic mètode iòguic o una única escola, n’hi ha moltes que proposen diversos camins. Quedem-nos, doncs, amb els aspectes més coneguts a través de les ensenyances del mestre Patanjali. Tots els esforços del ioga van dirigits a desfer-se de la il·lusió i obtenir el domini de si mateix i de l’existència empírica, que són els obstacles més rellevants per a arribar a un veritable alliberament. La meta és l’autorealització de l’esperit (puruixa). La pràctica del ioga comença amb un esforç de voluntat que empeny a eliminar les tendències naturals desordenades, ja que això no ajuda al progrés personal. Amb tot, hi ha una sèrie de disciplines ètiques que cal complir: la no-violència, la veracitat, prohibició del furt, castedat i la no-avarícia. Totes elles s’han d’agafar en la seva globalitat. Patanjali deia que la no-violència exerceix un influx saludable sobre el creat, apaivagant els sentiments d’odi i rancor d’aquells que es troben al nostre voltant. La veracitat és la transparència de la paraula fonamental que demana transmetre una justa consciència sense enganyar.

No ens hem d’apropiar de res que no sigui nostre, material o espiritual. Atenció a la sexualitat, no deixar-se portar pels apetits sexuals desmesurats i no ens hem d’apropiar de qualsevol bé que no sigui imprescindible. El que ve a dir Patanjali és que el camí del iogui és la pobresa tant exterior com interior, que és garantia de pau i serenitat. És aleshores que el qui practica el ioga es converteix en savi. Per tant, a més d’asserenar l’organisme psicofísic, té la capacitat de crear el buit de la facultat cognoscitiva a fi que l’esperit pugui realitzar plenament la seva identitat. Inclou, doncs, disciplines somàtiques, higièniques, ètiques i morals; o sia, compromet a tota la persona.

Suscríbete para seguir leyendo