Recuperar el lligam

-Vine a jugar amb jo –digué el petit príncep–: estic molt trist… –No puc –digué la guineu–, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.

– Ah! Perdona –va fer el petit príncep. Però, després d’una reflexió, afegí:

-Què vol dir «domesticar»?

[…]

– És una cosa molt oblidada –digué la guineu–. Vol dir «crear lligams».

– Crear lligams?

– Sí –digué la guineu–. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no soc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

–Començo a entendre –digué el petit príncep.

[…]

Poc sospitàvem, quan llegíem i rellegíem Le Petit Prince del gran Antoine de Saint-Exupéry, que aquest senzill diàleg entre el Petit Príncep i la guineu podia contenir tanta honestedat, tanta veritat, tanta essència. D’ençà que hem començat a fer feina més a peu de carrer amb persones, entitats i organitzacions que cuiden el territori, aquest lligam se’ns evidencia com a més i més important en clau de regeneració marina i terrestre. El lligam és la mare dels ous, és l’origen de tota relació de respecte, honestedat, coneixement, voluntat de cures i cooperació.

Xerrem, si voleu, d’en Joan. Un pescador artesanal, una professió en seriós perill d’extinció. La mar és la manera com en Joan ha après a estimar la vida. La mar és el medi que li ha donat la vocació de pescador, que li ha estat transmesa per lligam familiar. És la tercera generació de pescadors artesanals i és molt possible que en sigui l’última.

Xerrem, si us ho estimau més, de n’Esteban, un patró d’embarcació que sap més llegendes de sa Dragonera de les que estan escrites. El seu nin interior ens parla des de la il·lusió d’haver crescut devora la seva pròpia illa del tresor. El seu vaixell és alhora el seu lligam amb la mar i amb son pare, de qui en va heretar l’amor per ella.

Xerrem de na Jero, si ho preferiu, la propietària de l’única botiga de regals fets 100% a Mallorca, que es troba ben enmig de Sant Elm. Amb la més gran de les compassions, ens fa arribar la seva preocupació per tenir cura dels aucells, els grans perjudicats per renous provinents de la mar i de la terra. Sembla identificar-se amb la seva fragilitat, i per això la seva empresa és, per a nosaltres, símbol d’un David contra Goliat en versió santelmera.

Ja ens hem demanat, en anteriors articles, com pot ser que ens haguem deslligat tant de la natura, de la nostra essència. Més enllà de diatribes postmodernes, en aquest espai ens volem centrar en allò que de veres importa: l’amor, o millor, la mancança d’amor.

L’escriptora i activista social nord-americana Bell Hooks creu que el problema rau en «la creixent falta d’amor que experimentam a la nostra societat i la por que aquest buit genera en tots nosaltres». Aquest desemparament, tal com admet en el seu assaig All About Love, «va acompanyat d’una actitud de cinisme i indiferència, un rebuig a creure que l’amor és tan important com la feina, que és tan essencial per a la supervivència de la nostra nació com el desig de l’èxit».

Des que fem feina en custòdia participativa, hem descobert que el que hi ha sota la pell de totes les persones que fan feina dins un espai natural, com pot ser el litoral d’Andratx o el de Pollença, no és més que amor. Amor entès com la comprensió d’aquest lligam indestructible vers a aquest territori. Un amor que fa que la base de la seva feina sigui feta des del respecte, el coneixement i la honestedat, valors que duen cap a la voluntat de cures i de cooperació.

Si hi ha un motor ben reconeixible de la nostra feina, aquest és el lligam. El lligam invisible que ens uneix com a éssers humans, i que podem remuntar a generacions passades, així com projectar-lo en les futures. Aquest lligam és el que fa comunitat.

De nou, ens inspiram en bell hooks: «Quan una petita comunitat organitza la seva existència d’acord a una ètica de l’amor, tots poden viure positivament cada aspecte de la vida diària». Així ho remarca el poeta Wendell Berry a Another Turn of the Crank, en enumerar alguns dels valors presents en aquestes comunitats: «Són persones que han adoptat una visió generosa i desinteressada de l’autoconservació; no creuen que puguin sobreviure i prosperar seguint la llei del més fort [...]. Volen preservar el que és preciós a la natura i la cultura humana i transmetre-ho als seus fills [...]. Entenen que el benestar comú i l’interès comú no es duen bé amb la cobdícia».

«És precís i urgent donar un espai i un lloc als coneixements col·lectius, així com als coneixement desplaçats», tal com els anomena la cineasta veneçolana Adrianna Quena: «Com poder projectar la supervivència des de les eines que ens dona la justícia climàtica? Com fem que els coneixements se situïn de nou i es tornin a teixir amb la història de forma que aquesta nostàlgia trobi, també, un futur?» – es demana.

Per ventura en aquest coneixement reteixit rau el secret de tot plegat. Parafrasejant la filòsofa Marina Garcés: «Com aprenem a viure junts mentre aprenem, junts, a viure?».