Mentides i veritats

No cal dir que he seguit amb interès la campanya electoral del 23 de juliol, tot i que haig de confessar que en la recta final m’ha fastiguejat tanta verborrea fins al punt de produir-me vertigen i conseqüentment vomitera. Atacs, contraatacs, ofensives, reaccions d’un costat i de l’altre, insults, manipulacions, contradiccions i el binomi que han acompanyat tothora la contesa: veritats i mentides. Es podria dir que n’hi ha hagut per a tots els gustos, un autèntic Deluxe de la política, però he trobat a faltar en els debats televisius el desplegament dels programes de cada partit. Tres eixos, grosso modo, han estat arraconats: educació, sanitat i la societat del benestar. Cap proposta significativa ni com portar-la a terme en el futur. Tot ha quedat amb anècdotes, amb bufonades més o menys tragicòmiques damunt l’escenari. Malgrat alguna excepció remarcable, poques malauradament, qui més qui menys ha tirat cap a la mateixa direcció: atacar al rival. Ara està de moda que per a convèncer a l’auditori implica enverinar el debat. Hom s’oblida de les formes si amb això es pot treure rèdit. A més, esborrona la facilitat amb què intoxiquem les dades. Les dades són dades i aquestes no enganyen. Si partim que aquestes són objectives, el problema rau en la manera d’interpretar-les, i aquí entren els interessos i la visió personal que tingui cadascú. Recordeu que un fet o succés, pot ser vist diversament per aquells que el contemplen. A vegades, la raó —diguem-ne objectivitat— hi entra poc. Recordeu-vos de la batalla de les enquestes en aquestes eleccions, que formen part d’estratègies electorals amb la finalitat d’orientar l’opinió pública o, al capdavall, manipular-la de manera encoberta. José Félix Tezanos, el director del CIS, va ser acusat d’afavorir els interessos del PSOE, car va ser l’únic que el donava com a guanyador. No ha estat pas així, però és l’enquesta que més s’ha apropat a la realitat dels fets. Cada dos per tres, en l’àmbit polític, es culpa amb contundència i aplom, tot assenyalant amb el dit, que l’altre diu mentides i així es passen la pilota de les omissions; i això realment esborrona. Acusar un polític de mentider és greu i si resulta que ho és, caldria expulsar-lo de la política, perquè falseja la realitat i atempta contra el sentit més original de la democràcia, el respecte i el compromís envers el qui han dipositat en ell la seva confiança a través del seu vot. Ara bé, no hem de caure en l’axioma que si un polític és mentider, tota la resta de polítics també ho seran, perquè aquest és l’ofici del polític, enganyar. El risc és creure que tots els altres són mentiders menys tu, que aparentment dius sempre la veritat. Els veritables mentiders es passen la vida oblidant-se que ho són. Tanmateix, la mentida s’exhibeix tota sola, no necessita cap altaveu ni cap plataforma per a escampar-se, tan sols el temps necessari per a descobrir el que es falsifica i tergiversa. És més fàcil agafar un mentider que un coix. La mentida té les cames molt curtes, i has de ser molt intel·ligent, però que molt intel·ligent, per mantenir sempre el mateix discurs, especialment quan hom és una persona pública, exposada constantment a la paraula i als mitjans de comunicació. Ho diré amb una mirada més marxista, a saber que la veritat no es pot conquerir ni posseir fora d’una praxi determinada, perquè la praxi és el «locus» on la veritat s’encarna i troba possibilitats de desenvolupament i expansió. Cadascú és fill de les seves obres, recull el que sembra. En el migdia del pensament, la veritat sempre ha estat molt més gran que no pas qualssevol ideologies o doctrines. L’escriptor Andrés Trapiello havia dit que més perillosa que la veritat és la mitja veritat; i més perillosa que la mentida és la mitja mentida, i per ambdues coses és precís una intel·ligència especial. No es tracta de pensar una cosa i dir-ne la contrària, sinó més aviat de tenir cura de no separar cor de llengua. I això demana honorabilitat. La veritat és més que una idea, és una presència. El Príncep de Maquiavel aconsellava que el polític —en la figura del governant— hauria de ser com un metge que és capaç de posar remei a una malaltia abans no esdevingui greu; és a dir, el polític ha de ser capaç d’anticipar-se a les possibles malalties de la societat i donar solucions. Per ara, la política, tant en l’àmbit estatal com en l’autonòmic, el que està fent és crear grups rivals i hostils entre si, la qual cosa, no ajuda gaire, l’únic que aconsegueix és que la malaltia creixi fins a convertir-se en una autèntica metàstasi. El polític enganya i s’enganya a si mateix. La societat el que necessita no són discursos metafòrics, debats on ningú s’escolta si no és per a defensar-se o atacar; tan sols es necessita la compassió com a analogia per a restituir la salut d’una democràcia afeblida. Fragmentar la societat únicament ens portarà cap a la divisió, segons el principi qui divideix, guanya. I d’això som uns experts. Amb tot, la veritat no és tan senzilla com sembla, va més enllà del que podem clarificar, quantificar i asseverar amb les dades, com dir que ahir va caure un fort xàfec a Palma quan és mentida o dir que soc metge quan realment no ho soc. Això és més fàcil d’esbrinar; tanmateix, hi ha veritats que no són visibles si no és amb una anàlisi més profunda. En efecte, si acceptem que hi ha veritats que es poden detectar, concretar i especificar, sobre les quals hi ha acord, també haurem d’acceptar que n’hi ha d’altres que no tan sols es basen en constatacions sinó també en valoracions i judicis globals i que són més difícils de descobrir. Amb això, no volem dir que no se sàpiga quina pot ser la veritat més honesta, si tenim en compte que no és monopoli de ningú. No existeix una veritat única, existeixen diferents veritats que han de ser formulades i després defensades. El binomi veritat-mentida que domina l’escaquer polític i social del nostre món ens fa desconfiar de la veracitat de les institucions i de les mateixes persones que l’hi donen suport i que viuen a sou d’uns interessos particulars. Una vegada has estat enganyat, la tendència natural és desconfiar de tots i cada un. Som nosaltres els que formulem la visió de la realitat de les mentides i de les veritats a través del llenguatge, de la nostra percepció de les coses, de la nostra pròpia vivència i experiència. Per acabar, uns versets del poema Sí de Rudyard Kipling escrit en el 1895, adreçat al seu fill i que parla d’algunes regles que han de conformar la vida i que, probablement, nosaltres li hauríem de prestar més atenció: «Si pots no perdre el cap quan al teu voltant tothom el perd, i te’n fan culpable; si pots confiar en tu mateix quan tots en dubten, deixant, però també un lloc per a llurs dubtes; si pots esperar i no cansar-te de l’espera, o no mentir encara que et menteixin, o no deixar-te portar per l’odi encara que t’odiïn, i malgrat tot no aparentar ser ni massa bo ni massa savi. Si pots somniar sense que els somnis et dominin;  si pots pensar sense fer dels pensaments el teu propòsit; si pots viure el triomf i la desgràcia i tractar aquests dos impostors per un igual; si pots suportar de sentir la veritat que has dit tergiversada per bergants a fi d’enxampar necis, o pots contemplar allò a què has dedicat la vida, trencat, i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines desgastades. Si pots fer una pila amb tots els teus guanys i jugar-te-la a una sola carta, i perdre, i començar de bell nou sense fer mai esment de la teva pèrdua; si pots forçar el teu cor, i els nervis, i els tendons a estar al teu servei molt després d’haver-los malmès, i així resistir quan ja no tens res més excepte la voluntat que els diu: «resistiu!» Si pots parlar a les multituds i conservar la virtut, o fer-te amb reis sense perdre senzillesa, si ni els enemics ni els amics que t’estimen et poden ferir, si tothom compta amb tu, però ningú no hi compta gaire;  si pots omplir el minut inexorable amb seixanta segons plens de sentit, teva serà la terra i tot el que hi ha en ella i —el que és més important— seràs un ésser humà, fill meu».

Suscríbete para seguir leyendo