Dalt de tot

Sempre m’he declarat un enamorat de Menorca, de la seva gent, del seu paisatge, dels seus costums. M’agrada l’austeritat de què generalment fan gala, aquesta bona educació en el tracte i en les relacions que hom afirma que és herència anglesa, el seu gust per la mesura i el capteniment. M’agraden les seves platges, per descomptat, però m’agrada tant o més el paisatge de terra endins, aquestes planures delimitades per marges de paret seca que encara conserven no pocs vestigis de la vida de la pagesia, amb una agricultura humil i una ramaderia en crisi però de la qual se’n senten prou orgullosos, i amb motiu. Potser hi haurà qui pensi que estic fent una descripció idíl·lica i allunyada de la realitat menorquina; és possible, però amb els anys he arribat a la conclusió que allò que compta de bon de veres són les percepcions més íntimes, i almanco i durant molts d’anys, des de la primera vegada que vaig trepitjar aquesta preciosa illa, aquesta n’ha estat la meva.

No fa gaire hi vaig ésser per un motiu que aparentment té poc o res a veure amb el que fins ara he exposat. Vaig anar a Ciutadella per assistir a un funeral, concretament el de la germana d’un bon amic meu, en Pere Fullana, una persona que al seu moment —i ja ha plogut, des de llavors— em convidà a descobrir la seva illa i els seus racons, dels quals vaig restar absolutament captivat. Per aquest motiu cada vegada que hi vaig i tan aviat com l’avió és a punt d’aterrar sobre la pista de l’aeroport sent una vibració especial, com si el lloc que som a punt de trepitjar de nou formàs part de la meva geografia més íntima i personal. El funeral en qüestió es va celebrar a l’església parroquial de Sant Antoni Maria Claret, als afores de Ciutadella. El temple era ple a vessar i s’hi respirava una atmosfera molt especial, com d’un respecte gairebé reverencial, tant per la persona que acabava de morir com per la seva família. Presidí l’ofici el bisbe de Menorca, que tanmateix cedí generosament tot el protagonisme a Toni Fullana, l’altre germà d’Assumpta, la dona per la qual es feia el funeral i que era a la vegada capellà i rector de l’esmentada parròquia.

Me varen emocionar profundament, les paraules que en Toni va dedicar a la seva germana. Val a dir que n’Assumpta no va tenir una vida fàcil: va néixer amb una greu malformació que condicionà per complet la seva existència i que la va fer patir molt, en tots els aspectes. Va caure en mans d’un home desaprensiu i violent que s’aprofità d’ella tot quant va poder i més; descreguda i maçolada en vida, renegà sovint d’aquells valors que les persones mínimament sortades consideram imprescindibles per tirar endavant. Però en Toni no la va deixar mai de banda; dalt de l’altar, davant tota la gent que s’havia congregat per donar-li el darrer adéu, va afirmar que n’Assumpta era una bona persona i que fins i tot estava convençut que era creient, encara que ella despotricàs de credos i jerarquies, i potser amb raó, almanco amb la seva raó. Allò que va fer en Toni, en definitiva, va ser un entranyable i difícil exercici de compassió, una virtut que no té res a veure amb la llàstima o la commiseració, sinó més aviat amb la solidaritat activa i l’acompanyament incondicional.

També m’encanten les expressions populars menorquines. Una d’elles és Dalt de tot, que més o menys significa que una cosa ha anat extremadament bé, que és gairebé impossible de superar. La trob tan senzilla i significativa que difícilment es pot substituir per una altra de semblant, almanco pel que fa a l’espontaneïtat i gràcia inherent a aquests tres mots, absolutament deliciosos. Idò bé, la cerimònia, funeral, comiat —posau-li el nom que vulgueu— de n’Assumpta va anar dalt de tot, em podeu ben creure. En Toni s’entrebancà un parell de vegades a causa de l’emoció, és cert. Però precisament foren aquests petits titubejos, aquests silencis entre locució i locució, allò que va fer del seu parlament un exercici de bondat extrema i de comprensió cap a una dona, la seva germana, que va experimentar amb tota seguretat un calvari en vida. Únicament, durant els dos darrers anys, va gaudir de l’afecte i la companyia d’un intern de la Residència Geriàtrica de Maó, José Fuxá, on tots dos estaven ingressats, i al qual la família decidí incloure a l’esquela com si en fos un membre més, en un acte d’agraïment i pregona simpatia.

Vaig estar content, d’agafar un avió i d’estar prop d’en Toni, en Pere i la seva família ni que fos durant unes hores. Si més no em vaig reafirmar en aquesta convicció de què parlava al principi sobre la naturalesa de Menorca i de bona part de la seva gent. D’allò que n’estic segur, en tot cas, és que els actes aparentment més insignificants, aquells que sovint duim a terme de manera protocol·lària o per atendre els costums i usos establerts, són els que ens situen dalt de tot en la piràmide de valors en què hem sustentat la nostra existència.