Banda o Verbena

Arribat l’estiu portant els seus sabors de sal que s’impregnen com una espècie de bàlsam màgic que ens recorda la nostra essència mediterrània. Ens porta també les seves olors de mar, a romaní, sàlvia, farigola, lavanda, menta, herba lluïsa, orenga i alfàbrega. Però el que de veritat distingeix a l’estiu de la resta l’any són els seus sons. La naturalesa explota en mil harmònics de grills, cigales, el corb de mar, gavines, … un univers sonor exquisit i exuberant.

Nogensmenys, els sons humans són els que omplen les places dels nostres pobles en un esclat acústic, a vegades, difícilment equilibrat amb la calma que l’estiu precisa. La festa és el moment culminant de la nostra cultura com a comunitat. Conviure, compartir, viure. Són verbs que es conjuguen al carrer.

Arriba l’estiu i la Banda emergeix amb el seu màxim esplendor com a model musical per excel·lència. La Banda, tantes vegades menyspreada en relació a l’Orquestra a pesar que aquella pot tenir presència tant a l’auditori com al carrer enfront d’aquesta que només pot fer-lo indoor en condicions acústiques òptimes. No cap comparació, cada agrupació té les seves virtuts, les seves diferències, motivacions, necessitats, públic, repertori, …la Banda és un ens cultural tant musical com sociològic al voltant del qual la festa esmentada té lloc en forma de necessària catarsi social.

Malgrat la seva definició i definitiva defensa de la seva existència, la Banda s’ha convertit -malauradament- en el llop de la Banda. Ningú -excepte tan escasses com honroses excepcions- ha fet tant mal a la imatge, desenvolupament i valoració de la Banda com les pròpies Bandes.

Els contorns de la Banda són molt amplis. La influència de les seves accions és absolutament transversal en els municipis on hi ha una Banda. Però s’oblida -o no, però no es presenta la suficient atenció a l’argument- que la Banda continua tenint públic tangent, que no ens coneix. Fins i tot no són pocs els consistoris municipals mitjançant els seus representante electes, els que d’alguna manera han de sostenir la vida social i artística de les nostres Bandes, els que tenen una visió distorsionada o escassa del que representa el fenomen bandístic. Cal fer-se algunes preguntes.

De quina manera es mostren les Bandes? Quin nivell d’excel·lència (no confondre el terme amb elitisme sinó amb una proposta emocionant i diferenciada dins de la màxima qualitat que la Banda pot oferir)? No estan les Bandes banalitzant i pauperitzant la seva pròpia imatge? És, potser, aquesta la imatge que volen oferir? En aquest cas, són les Bandes les úniques responsables de no voler sortir de la seva pròpia caverna i, per tant, oferir una idea de si mateixes empobrida? Aquestes preguntes només poden ser contestades per les Bandes, més concretament pels seus directors i directores, únics responsables de la seva ulterior imatge.

Des de fa alguns anys les Bandes s’han diferenciat entre les que volen ser una Banda (amb el seu ampli contingut de possibilitats musicals, artístiques i socials) i les que volen ser les animadores, de la Verbena del poble. Cal tenir molt en compte que la imatge de la Banda no es construeix a l’auditori sinó al carrer. És al carrer on es fidelitza el públic i des d’on, potser, podrem convidar-los al fet que ens visitin a l’auditori.

Per tant, si la imatge al carrer és pobre, difícilment podrem reivindicar a la societat, als polítics, a les empreses que ens tinguin en compte d’una manera seriosa. Que poder, autoritat o dret a la reivindicació tindrem des del món de la Banda si els qui la representen públicament (director i músics) ofereixen una imatge deplorable, mediocre i -fins a un cert punt- ridícula?

Arriba l’estiu i les nostres pupil·les centellegen amb emoció de tant d’estímul. La llum, pristina i evocadora que emana del nostre Mediterrani, la línia sinuosa que el nostre horitzó mostra com si es desfés o ens volgués seduir. Els colors que a capvespre vol compartir. Però si hi ha una imatge que s’ha quedat en la retina dels nostres ciutadans, turistes que ens visiten, i nens, els veritables consumidors de cultura del futur, és la de la Banda saturada per una sonorització amateur, cançons a ritme obstinat de bateria, versions ràncies injustes amb les versions originals (com si no hi hagués un repertori de qualitat per a totes les oïdes), músics ballant embogits a l’escenari animats per un omnipresent dj, directors fora de lloc intentant justificar el seu sou convençuts que com més baixin el nivell més l’aconseguiran i un públic, sobretot, entre l’espanto i la condescendència.

Serem el que vulguem ser. Però si volem ser el que mostrem, no serem res.