Memòria democràctica: quan et toquen la butxaca

Quan es parla de memòria democràtica, normalment es pensa en crims contra la humanitat i, per tant, en la necessitat de reparació de les víctimes. Sense cap gota de menysteniment cap a aquestes víctimes i els seus éssers estimats i descendents, jo, en canvi, consider que el bessó, el nucli dur de la qüestió, va més enllà. Em referesc a l’autèntica herència del franquisme: l’estructura econòmica i la distribució de la renda al territori que va martiritzar.

Segons la doctrina internacional, el concepte de «memòria democràtica» n’inclou d’altres: veritat, reparació, justícia, i garantia de no repetició.

És una veritat històrica que el franquisme, tant a la seva etapa feixista com a la seva etapa aperturista, era una gegantina màquina corrupta, és a dir, un artefacte institucional pensat per robar que va crear una oligarquia oportunista i extractiva (parasitària) a costa tant de la vella burgesia —que en molts casos fou relegada a segon plànol perquè tenia menys oportunitats de concòrrer a un mercat manipulat i intervengut per un aparell franquista només al servei de la seva oligarquia—, com de la classe treballadora, que fou tractada en termes tercermundistes, tant pel que fa al seu nivell de renda com pel que respecta a la seva capacitat d’organització i resposta contra l’agressió. És una veritat històrica que el famós pacte de la Transició no incloïa només perdonar torturadors i magistrats del TOP (a més de terroristes d’esquerra i d’altres disidents), sinó també, i sobretot, no posar en qüestió una estructura de distribució de la renda on l’oligarquia franquista copçava el cim de la piràmide. És veritat que és aquesta oligarquia la que ha condicionat des de 1975 i fins avui la política fiscal a Espanya, i també sa estructura econòmica, perquè la seva no desaparició ha impossibilitat que l’economia d’Espanya esdevengui un autèntic mercat de lliure concurrència. I finalment, és una veritat històrica que una part de la cúpula dels partits de dretes i algunes línies editorials dels mitjans de comunicació de masses no fan més que representar els interessos socio-econòmics dels hereus d’aquesta oligarquia contra els interessos tant de la burgesia clàssica —que sol tenir un esperit més liberal—, com de les classes mitjanes, com de les rendes baixes. És a dir, que una minoria extractiva de caire oligàrquic viu de segrestar un immens percentatge de la renda nacional a la resta d’espanyols de totes les classes socials, i que aquesta oligarquia farà el que hagi de fer per tal de conservar els seus privilegis a qualsevol preu.

Només hi haurà reparació (no només als descendents dels morts a les cunetes, sinó també a tots els espanyols que no integram l’oligarquia d’origen franquista) quan aquest grup parasitari sigui desposseït dels seus privilegis, i es vegi obligat a obtenir rendes del capital i/o rendes del treball en les mateixes condicions que qualsevol altre, és a dir, sense ‘contactes’, ni xarxes clientelistes, ni circuits financers en ‘B’, ni clavegueres, ni «policia patriòtica», ni frau fiscal massiu, ni informació privilegiada, ni periodistes a sou, ni cap altre element propi d’una estructura mafiosa. És a dir, Espanya serà una democràcia econòmicament reparadora del mal causat només si tothom ha de concórrer com a agent econòmic en igualtat de condicions, de manera que els losers tenguin autèntiques opcions d’esdevenir winners per via meritocràtica i sense un context de tancament social.

Només hi haurà justícia el dia en què tots els qui han intervengut el mercat espanyol per deformar-lo i convertir la seva estructura econòmica en un monstre massa proper a una república bananera i massa allunyat del model d’economia industrial i del coneixement centrada en la recuperació del sector secundari i en la R+D+i puguin esser processats per una magistratura realment convençuda de la necessitat de perseguir no només el delicte fiscal (que també, i naturalment que sí) o de corrupció política, sinó també qualsevol delicte econòmic, incloent els de corrupció de persones i entitats privades.

I, en fi, només hi haurà garantia de no repetició el dia en què els professors d’Història poguem ensenyar que l’estructura socio-econòmica espanyola i l’acció de govern es vegé greument mediatitzada a Espanya durant vàries dècades posteriors a la mort del Dictador, i on no s’adoctrinarà les masses a fi que rebutgin sistemàticament una reforma fiscal profunda centrada en la progressivitat de la càrrega fiscal sobre la renda, tant de particulars com de societats, i que es deixi de collonades d’impostos indirectes massa alts, tan injustos com abusius —però còmodes de cobrar i controlar, i sovint invisibles—, i també d’impostos sobre el patrimoni, de natura necessàriament confiscatòria —creure que hi ha una correlació ni mitjanament perfecta entre renda i patrimoni és pura incultura fiscal, a més d’un anacronisme, i els polítics que no ho entenen així, com ara na Yolanda Díaz o el propi Pedro Sánchez, s’ho haurien de fer mirar—. És a dir, el dia que la redistribució de la renda sigui tan profunda, equilibrada, justa i ben feta que ca nostra mereixi realment, i no només constitucionalment, el nom de democràcia social, i els vulnerables de tota natura estiguin protegits —però no subvencionats en forma de xarxa clientelista— pel sistema públic, sí que hi haurà garantia de no repetició. Hi haurà garanties de no repetició, per acabar, el dia que el sistema educatiu, el mitjans de comunicació i, en general, el sistema de valors compartits ens permetin assenyalar un ‘ells’, que són l’oligarquia hereva del franquisme i d’esperit mafiós, i un ‘nosaltres’ cohesionat entorn a l’imperi de la llei, i que serem tots els altres, més enllà de lluites de classe, d’ideologia, de sexe, de color de la roba interior, o de qualsevol altra neciesa identitària que el pseudoprogressisme woke hagi posat de moda per tal d’alimentar cervells desorientats i desviar l’atenció dels problemes reals. Per tal que aquest dia pugui arribar, els pedagogs new age han de perdre tota capacitat d’influir al procés de construcció i transferència de coneixement i, si és possible, han de cessar també tota activitat remunerada al sector educatiu, de manera que es vegin obligats a cercar una feina honrada i, en tot cas, no puguin seguir fent mal als joves.

Feim memòria del passat per construir un present millor. El franquisme és passat; el partit que, aquí i ara, més i millor representa la seva herència política —i econòmica— és, en canvi, present. Aquest partit es diu Vox. Entre tots, podem construir un present millor que el passat. Per això, Vox no pot governar ni col·laborar en cap govern del temps present. I la millor manera d’assegurar-nos d’això és no votar-lo de cap manera ni sota cap circumstància.