Les ‘Kellys’, ara el còmic

La Direcció Insular d’Igualtat i Diversitat del Departament de Presidència del Consell de Mallorca ha editat un còmic intitulat Les Kellys, col·lectiu en lluita pels drets de les dones. Amb guió i assessorament històric de Laura Marte i dibuixos de Blanca Jaume, és la vuitena entrega de la col·lecció Mallorca té nom de dona. Una col·lecció d’històries de dones que, si no vaig errat, es presenten totes elles en format d’historietes il·lustrades. D’entrada, no cal altra cosa que donar l’enhorabona a les responsables polítiques de la iniciativa de la col·lecció. Són massa anys de segrest patriarcal del paper històric de les dones en la construcció de la identitat i realitat social de la Mallorca actual.

Per descomptat, enhorabona, també, a les responsables de la producció (guió i dibuix) artística del còmic dedicat a les Kellys. Un còmic que se suma a altres expressions artístiques i culturals que aquests darrers anys, en un inèdit idil·li a casa nostra, han acompanyat l’èxit de visibilització de les terriblement precaritzades condicions de feina d’aquest col·lectiu laboral. El mateix còmic en fa referència a aquesta inusitada incursió del fenomen kellys en el món artístic. En una de les vinyetes s’afirma que «l’àmbit cultural es fa ressò dels problemes laborals que viuen les Kellys, plasmant-ho en documentals, dibuixos, art sonor, fotografia i teatre, entre d’altres».

És, sens dubta, molt valuosa aquesta relació del món cultural oficial amb el món de les Kellys. Ara bé, sobre aquest assumpte hi ha alguns dubtes pendents de respostes. Tot i que és un tema que, per si sol, m’ocuparia tot l’article, no me’n puc estar d’esbossar-ne dos d’aquests dubtes: com sortir-ne d’aquests acompanyaments de denúncia de la situació per a no normalitzar-la? Tal com Selina Todd explica al llibre El poble. Ascensió i caiguda de la classe obrera britànica (1910-2010) que va succeir a la Gran Bretanya de la dècada de 1950, potser ser classe obrera s’ha posat de moda a Mallorca? O, més aviat, allò que està de moda són les narratives culturals inspirades en un col·lectiu presentat com una mena d’icona pop del conjunt de les classes subalternes del monocultiu turístic illenc?

En qualsevol cas, és indubtable que allò que començà el 2014 com a una campanya del sindicalisme internacional molt enfocada a Llatinoamèrica i a Espanya per reclamar «un treball digne» de les cambreres de pisos en la indústria hotelera, l’article del coordinador d’Alba Sud, Ernest Cañada, publicat a El País (30-07-2014), sota el títol de Las que limpian los hoteles, la sororitat entre les cambreres de pisos d’arreu, articulada mitjançant les xarxes socials, que l’esmentat article va provocar, i, per acabar d’arrodonir-ho, la publicació el 2015 del llibre del mateix Cañada Las que limpian los hoteles. Historias ocultas de precariedad laboral, esdevingué ben aviat en un dels fenòmens més interessants d’associacionisme per a la denúncia de la precarietat laboral i vital en aquestes primeres dècades de segle XXI. Ni els riders ni les cuidadores han arribat a tant!

L’eclosió del moviment kelly cal contextualitzar-la en la conjuntura marcada pels efectes de les polítiques de retallades socials dels anys d’austericidi que provocaren, a cop de més precarietat vital, explotació laboral, manca de reconeixement social, i escreix de les desigualtats, molt sofriment a col·lectius com el de les cambreres de pisos. Es va afegir aigua (crueltat) al banyat d’una llarga història de càrregues laborals que emmalalteixen.

Per una altra banda, el sorgiment de Les Kellys coincidí amb la gran embranzida de la turistificació. Tanmateix, l’èxit com a altaveu de la denúncia de les polítiques laborals del capitalisme hoteler és mèrit propi del plural moviment kelly. Ho és, independentment de les victòries assolides en l’àmbit de les reivindicacions materials. Per a l’assoliment de nous drets, dit sigui de passada, els interlocutors i responsables d’aconseguir-los (o no) són uns altres. Però insistesc, l’èxit de visibilització i de convertir en assumpte polític les males condicions de treball de les cambres de pisos és un èxit de l’originalitat de conjuminar associacionisme, sororitat, ús de xarxes socials, i sindicalisme (bastants membres de les associacions de kellys pertanyen a sindicats).

I és justament aquest aspecte d’associació fàctica kellys-sindicalisme que –em sap greu haver-ho de dir- està absent del còmic objecte de comentari en aquestes ratlles. La història, necessàriament esquemàtica, que ens presenta la publicació del Consell de Mallorca s’inicia als anys setanta del segle passat, és a dir, a les acaballes de la dictadura franquista, i il·lustra les que, potser, són les escasses lluites obreres protagonitzades per cambreres de pisos d’aquella època. Tot seguit il·lustra el deteriorament de les condicions laborals de les cambreres de pisos a l’hoteleria mallorquina (escreix de riscos laborals psicosocials, medicalització, autoritarisme empresarial, etc.) que, amb rigor, no es pot desassociar de la progressiva hegemonia del turbo-neoliberalisme, d’èpoques de reforma laboral permanent precaritzadora de vides laborals i personals, de, en definitiva, la desaparició del miratge d’un progrés social continuat.

La narració del còmic acaba amb el sorgiment de Les Kellys. Per tant, no il·lustra les lluites de qui ja netejaven les habitacions dels hotels en els anys 80 i 90 del segle passat i la primera dècada dels anys dos mil. És, si més no, significativa la invisibilització –molt present al món de les arts- i la falta de reconeixement social i polític d’aquelles cambreres de pisos que impulsaren que les plataformes reivindicatives del Conveni d’Hoteleria incloguessin reivindicacions, com ara, el dret a gaudir de dos dies lliures consecutius o la igualtat salarial entre el departament de pisos i el de bar i menjador. Sense la lluita sindical del postfranquisme de les Joanes, Aracelis, Agustines, Maries Lluises, Pepis i tantes d’altres, les condicions de treball a l’hoteleria mallorquina, i, concretament, al departament de pisos, haurien sigut pitjors. Encara ara ho serien!

Sens dubte aquestes sindicalistes, aquestes cambreres de pisos, es mereixien, almenys, una vinyeta en el còmic aquí comentat. N’eren mereixedores atès que, participessin o no en la lluita contra la dictadura, van ser, entre altres coses, de les primeres portadores -en paraules de l’historiador Xavier Domènech al llibre Lucha de clases, franquismo y democracia- dels «valors, actituds i accions que van estar també en la base de la lluita antifranquista en els sectors populars, en l’impuls dels quals trobem part de les nostres llibertats i de l’articulació dels drets socials, igual que, en les seves derrotes, part del nostre present».

En qualsevol cas, benvingut sigui el còmic en qüestió car tinc per segur que sense un persistent moviment de Les Kellys és mal de fer imaginar un present més just. Un present que, de debò, valgui la pena ser viscut amb certa felicitat col·lectiva.

Suscríbete para seguir leyendo