De Luis Riu Bertrán a Carmen Riu Güell

Enguany ha fet 25 anys que ens va deixar Luis Riu Bertán, el dia 7 d’abril de 1998. Jo vaig tenir la gran sort de conèixer-lo i més encara l’oportunitat de conviure en la meva feina professional una part de la seva vida. Vàrem aprendre moltes coses bones d’ell i no sembla massa just que qui encara ens podia ensenyar tantes coses, en bé de la qualitat del turisme, ens deixàs massa prest a una edat encara jove. L’hem enyorat molt tots aquests anys que l’evolució del turisme ha seguit un camí de cada vegada més divergent amb el de la sostenibilitat i sobretot actualment que el consum de turisme ha assolit un desgavell sense vies d’una veraç solució. Segurament ara Don Lluís ens seria d’una gran ajuda pels qui defensam el turisme com actiu social.

Si he de recordar les seves qualitats empresarials sé cert que em quedaria curt en alabances. Només vull destacar les seves condicions humanes en el tracte amb el personal per a qui sempre tenia la porta del seu despatx oberta. Recordo sentir-li dir sovint que si hagués d’estudiar una carrera per a gestionar l’empresa no ho faria en economia ni en dret, sinó en psicologia.

En aquesta data tan assenyalada és bon moment per fer memòria de la seva sapiència turística, era un hoteler que a més sabia de turisme com a servei i no únicament com activitat econòmica sectorial, amb la idea de fer reflexió d’alguns dels consells i advertiments que fa molts d’anys ens va fer i que serien vàlids avui encara. Luis Riu Bertrán fou pioner en el foment de la qualitat turística basada en l’entorn, el servei i el tracte personal amb el client. Així aconseguí una marca de gran prestigi qualitatiu.

Arran de l’espectacular creixement de places turístiques durant la dècada dels 80, que fou l’inici de serioses preocupacions i sobretot per la progressiva degradació de la qualitat de l’oferta turística, com a preludi de la crisi de finals de la dècada, l’empresariat hoteler començava a posar-se intranquil davant una minva de turistes a mesura que s’acostava la dècada dels 90. Així ho demostra la següent reproducció del què escrivia, pel juliol de 1987, Don Lluís:

«Crec que pel fet de no disposar per ara de cap altra alternativa empresarial que pugui substituir el turisme, ens obligarà a desenvolupar al màxim tot el nostre esforç i capacitat per afrontar amb valentia totes les dificultats que anirem trobant a la travessa dels propers anys [...] S’equivoquen els qui pensen que la creació de nous establiments més moderns, millor situats a les zones més degradades, faran que els altres desapareguin. Estan aquí i continuaran per molts d’anys. És inútil lamentar-se de com de malament s’ha urbanitzat i dels desastres ecològics que hem comès. Tenim el que tenim. [...] En conseqüència la iniciativa privada, corporacions locals, autonòmiques i estatals hauran de lluitar junts, invertint els uns i els altres part de la riquesa que en el seu dia generaren aqueixes mateixes zones ara saturades [...]»

«És curiós observar encara avui com, en parlar de la problemàtica turística, continuam usant alguns tòpics que crec ja són obsolets. Per exemple: turisme de masses o turisme selecte?, doncs bé una cosa i l’altra. Basta veure com independentment de l’argumentació dels experts, en un i l’altre sentit hagi estat el turista el qui ho hagi decidit. Vénen des de reis a obrers. I hem de felicitar-nos per això. Necessitam d’uns i dels altres [...]»

«Existeix el propòsit per part de tothom de tenir cura de les altres zones del litoral que encara són quasi verges. En aquests darrers anys hem observat amb freqüència manifestacions amb pancartes indicant que la Dragonera, el Trenc, etc. S’han de salvar. Tenen raó aquests moviments ecologistes, però que feim amb aquestes altres zones ja saturades bastant degradades, de les quals hi depenem al menys en un 70%, per a garantir la nostra supervivència econòmica i social? Personalment estic convençut que aquest és el nostre major problema, un problema que afecta a tota la societat balear».

Crec que les seves frases de ja fa 35 anys ens poden servir de reflexió perquè a dia d’avui se cerquin les solucions a problemes certs i no seguir més aplicant solucions errònies a problemes equivocats.

Per sort la llavor escampada per Luis Riu Bertrán encara és viva i en condicions germinadores. Ho ha demostrat recentment Carmen Riu Güell que ha heretat la genètica turística del seu pare. Cal recordar que actualment ha estat l’única hotelera en manifestar que és necessari limitar el turisme a Mallorca, en concret deia «Jo sempre he defensat que és necessari limitar el turisme a les Illes, perquè no es pot dur a Mallorca a tota la gent que ens agradaria, perquè estam parlant d’un territori limitat» (DdM 15-7-22).

Això no ha estat una reacció momentània de Carmen Riu. Ja des de la mort del seu pare va continuar amb la defensa del mateix turisme que ell reclamava. De seguida va crear una comissió tècnica amb personal de la cadena i assessoria externa en defensa d’exigir la qualitat del turisme a la Platja de Palma i evitar la contínua degradació. En reunions formals periòdiques es feia el seguiment i anàlisi dels fets puntuals negatius, en sentit ambiental i de sostenibilitat turística. A les reunions hi solien assistir com a convidats els aleshores presidents de l’Associació Hotelera de la Platja de Palma, Miquel Vidal i posteriorment Jordi Cabrer.

De la multitud de temes preocupants sorgits només en citaré un: a l’emblemàtica plaça de las Meravelles (espai públic), idea de qui aleshores comandava a l’Ajuntament de Palma (i no era el Batle) el Sr José Maria Rodríguez, amb l’excusa i disfressa d’una petita oficina d’informació turística, es pretenia sigil·losament fer un grandiós bar que a ningú no costava de creure que seria esdevenir un nou macro balneari 6 ampliat. Gràcies a que cada diumenge els veïns convocaven manifestacions de protesta a la plaça i Carmen Riu hi era present, es va poder aconseguir que només es fes una petita oficina d’informació i policia.

Tant de bo una bona majoria d’hotelers puguin fer el mateix que na Carme i obrir els ulls als governants i oposició en favor de salvar el turisme i evitat tanta saturació que fa inviable gaudir d’un consum turístic (i d’oci pels residents) de qualitat.