La ràbia de Ràbia

He retardat durant mesos la lectura de ‘Ràbia’. Sabia que m’indignaria. M’enganxa llegir a Sebastià Alzamora, però ha escrit una novel·la que parteix de l’enverinament real i irracional d’un bon ca. No existeix un individu més violent que l’agressor sense provocació prèvia, sense atac de l’altra part, sense sentit. Sobretot si s’acarnissa amb els dèbils i innocents. A l’escriptor de Llucmajor li mataren la versió autèntica d’en Taylor, el nom de l’animal a l’obra de ficció. “No entenc quin sentit té matar la mascota d’algú altra”, reflexiona. “Fer mal, no ho dubtis”, li contesta una amiga recent. “Però fer mal, per què?”, replica. “Per fer–ne, això és tot”.

És la descripció d’un dels mals dels nostres dies. La violència sense sentit es troba per tot arreu. No sempre arriba al mateix nivell d’intensitat. De vegades no té conseqüències greus. És cert. Però la banalització de la brutalitat s’ha normalitzat a través de televisions, jocs en línia i xarxes socials.

Les agressions poden ser lleus. Per exemple, atemptar contra la urbanitat i la natura tirant llaunes, papers o llosques a un bosc de Mallorca o a un carrer de Ciutat. Li diuen incivisme, però sense un cert enuig o menyspreu a la societat no s’entén que s’ignori la paperera o la bossa per dipositar les restes a un contenidor. N’hi ha que criden consignes racistes o insulten als camps de futbol. A Son Moix, sense anar més enfora. I no entenen que les sancionin.

El següent nivell pot ser pegar una potada al mobiliari urbà o una pedrada a un fanal. Les víctimes no pateixen. Com a molt, les conseqüències les paga la hisenda municipal. Anem més amunt. Retxar o rompre el vidre d’un cotxe sembla divertir a alguns. Als propietaris no les fa gens de gràcia. No només pel que afecta a la butxaca, sinó perquè són incapaços de trobar-li una explicació racional. Les rialles dels ‘bromistes’ amaguen una frustració i la ràbia es fa més irracional perquè ignoren qui és la víctima dels seus actes. Dues adolescents foren detingudes fa unes setmanes per destrossar un cotxe a Palma. Sense motiu. Quasi cada mes es publica que algú ha cremat contenidors de fems o vehicles. De vegades els focs s’estenen a edificis propers. Pot semblar un grau elevat d’ira, però encara ens trobam als nivells baixos d’expressió de la ràbia.

Dimarts. Dues adolescents estaven encarades, a dos dits una de l’altra, darrere la biblioteca de Can Salas. Alguns dels seus companys del col·legi Sant Alfons preparaven els mòbils per si començava una brega. Hi ha colles que es diverteixen barallant–se amb altres. La guerra de barri. De vegades decideixen apallissar indigents que dormen al carrer. S’han d’acumular moltes frustracions per estar posseït per aquesta fúria contra gent indefensa. He vist una senyora benestant d’un barri cèntric de Palma tirar ous a un sense sostre. La víctima era una excel·lent persona.

La de Taylor no és l’única mort inexplicable del llibre. Un periodista és assassinat. “Matar pot ser trivial; morir també, però res no suprimeix l’espant”, escriu Alzamora. Res esborra l’atrocitat de l’home que menysprea de paraula, pega i assassina una dona. És possible trobar més malícia?

Sí. La guerra. Una massacre entre gent que no es coneix, per a benefici de gent que sí que es coneix, però no es massacra. Una frase atribuïda al poeta Paul Valéry i a alguns altres. La “soledat infinita”, per a Albert Camus. Ho és l’agressió de Vladímir Putin contra Ucraïna. La de George W. Bush contra l’Iraq. Els conflictes ignorats del Iemen, Birmània o l’Afganistan.

Existeix un grau suprem de la ràbia. És la d’aquells que cerquen més que la conquesta d’un territori o el canvi d’un règim. La dels que planifiquen l’extermini d’un poble. La ràbia que creà camps de concentració i cambres de gas. La que assassinà sis milions de jueus. La que impulsà l’escriptor Primo Levi a exclamar: “Auschwitz existeix, de manera que Déu no pot existir. No trob solució al dilema. La cerc, però no la trob”. El món necessita amb urgència una vacuna contra la ràbia dels humans.

Suscríbete para seguir leyendo