Morts i ferits abans de començar la guerra

En política, i més en temps electorals, s’ha d’escollir amb seny el calibre de l’artilleria que empraràs contra els teus adversaris. Avui creus que has massacrat els rivals i demà no saps d’on t’arriben les llosques. És el que li ha passat a Francina Armengol. Dimarts estava convençuda de tenir Marga Prohens a punt de mostrar bandera blanca. S’ha de dir que amb un excés d’optimisme per part seva. Dijous era el PP qui havia rebut munició nova per obligar a acotar el cap a les hosts socialistes.

A principi de setmana, la presidenta s’adreçava als diputats de la dreta en el Parlament amb aquestes paraules: «No sé com pagar el favor que ens han fet». Es referia a l’error, l’immens error, de la candidata popular quan es reuní en un sopar –d’homenatge, de súplica, de reconeixement?– amb José María Rodríguez. L’home dels post–it grocs compleix condemna per corrupció durant una campanya electoral. Una aspirant que vol representar un PP renovat i net no s’ha d’agermanar davant una cinquantena de persones amb un individu considerat emblema de les línies que mai s’han de travessar. A no ser que l’encontre fos ineludible perquè Prohens necessita que mobilitzi els seus contactes a Palma.

Els socialistes ensumaren sang i volgueren mossegar. Es passaren de frenada. Tres ministres, tres, parlaren al Congrés dels Diputats del sopar de Sencelles. I altres defora. No importava sobre què debatien a la Carrera de San Jerónimo. Ells recordaven a Prohens, de cos present, la seva companyonia amb el PP de la corrupció. Grande Marlaska li recordà que havia menjat amb un corrupte que hagué de «renunciar al càrrec de delegat del Govern per pressions a la policia judicial i a la Guàrdia Civil». Raquel Sánchez, de Transports, ironitzà en què confiava que no fos Rodríguez qui «l’aconsellàs en matèria d’habitatge». Irene Montero la criticà també per una altra errada. Prohens havia dit que posar llits que es poden alçar per afavorir el treball de les cambreres de pis era «la bajanada més grossa en matèria turística dels darrers anys». El qualificatiu de «classista» fou el més suau que sentiren les orelles de la diputada mallorquina.

És possible que sigui cert que les enquestes no són gaire bones per a l’esquerra davant les eleccions autonòmiques del 28 de maig. Quan els vents bufen a favor s’ignora a la competència. No se li atorga protagonisme. Ni que sia per deixar–la com un pedaç brut.

A més, l’experiència demostra que es pot ser un pèssim candidat i aconseguir un excel·lent resultat. L’exemple és José Ramón Bauzá. Parlà en castellà a una televisió que té una audiència que és catalanoparlant en un 90%. Prometia impossibles com que amb ell no hi hauria incendis forestals –després patí el pitjor de la història de Mallorca–. Menyspreava l’autonomia, la tradició i la parla dels illencs. Era i és distant, cregut i poc sociable. Amb aquesta càrrega obtingué la majoria absoluta més grossa mai assolida a les Balears. Més tard, ja en el Consolat de la Mar, mostrà el seu autèntic tarannà i el PP n’ha pagat les conseqüències les dues darreres legislatures. Això prova que, en determinades circumstàncies, és possible guanyar unes eleccions amb una granera com a candidat.

A més, els errors també cauen de l’altre costat. Oriol Lafau, un fitxatge estrella d’Armengol, és pare gràcies a una mare de lloguer. Mercedes Garrido escriví que aquesta pràctica és «violència i explotació contra les dones». Amb aquesta contradicció, el,psiquiatra sols podia renunciar a les llistes socialistes. Un cop dur per a la presidenta i candidata.

I tot això quan ni tan sols hi havia una convocatòria oficial d’eleccions. O tots baixen la intensitat artillera o el 28 de maig no hi haurà candidats sense ferides. O políticament difunts.

Suscríbete para seguir leyendo