Opinión | Tribuna

Jaume Garau / Miquel Rosselló

Finançar les transicions

Fa més de dos anys, les vint-i-cinc entitats que conformem el Fòrum de la Societat Civil, vàrem posar-mos a debatre, des de la nostra experiència en camps molt diversos, quines eren les nostres idees en matèria d’habitatge, turisme, sector primari, energies renovables, política territorial, etc. Després de molta feina d’anàlisi, consens i sistematització, les vàrem recollir a la publicació «El futur que volem», el més gran compendi de propostes de la societat civil, totes elles encaminades a donar forma a la transició social, econòmica i ecològica a la qual, i amb això estam plenament d’acord, ens hi hem de dirigir necessàriament i amb urgència a les nostres illes.

Ara bé, també ens vàrem demanar: com farem la transició del model si no tenim un finançament mínim per cobrir les despeses que necessàriament se’n desprendran? Per això vàrem voler incloure un capítol específic de propostes en aquest sentit, ja que sabem que les idees sense recursos (també econòmics) per impulsar-les queden al món de les idees.

Per nosaltres són encara plenament vigents les reivindicacions aprovades fa just cinc anys per bona part de la societat civil agrupada en la «Plataforma per un bon finançament», amb la finalitat d’informar, mobilitzar i sensibilitzar la població i els polítics de les Balears davant l’infrafinançament estatal. Les reivindicacions llavors d’aquella plataforma (a la que s’hi van adherir entitats que avui conformen en Fòrum com les Fundacions Darder Mascaró, PIMEM o la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, a més del Consell de Mallorca i nombrosos ajuntaments) tenien a veure amb el reconeixement de la insularitat, l’increment progressiu i substancial de les inversions estatals, la corresponsabilitat de l’Estat Central amb el deute de la nostra comunitat autònoma o la cogestió aeroportuària. Continuam subscrivint aquestes propostes i les incloem a «El futur que volem».

Ara bé, la situació actual és encara més preocupant que fa cinc anys. Ha passat la COVID i encara que la recuperació econòmica és intensa, es dóna sobre una base de gran incertesa geopolítica i una inflació mai vista des de fa molts anys, vinculada a la crisi energètica profunda que viu el món per la guerra d’Ucraïna i per la lluita entre diferents models de transició energètica. No podem continuar deixant la qüestió del finançament a mirades curtterministes i vinculades al govern de torn. Transicionar de model comportarà despeses, especialment si no volem deixar ningú enrere.

Per nosaltres caldria, inicialment, fer una millor diagnosi d’on estan les fallides en el model de finançament actual, responent a preguntes com perquè la recaptació d’imposts a les illes està per sota el PIB de les Illes (sobretot si comparam en termes relatius la recaptació global i el PIB estatal). Ens cal avaluar millor el frau fiscal, l’impacte del nostre infrafinançament i les deficiències del Règim Especial vigent.

En segon lloc, caldria elaborar una Agenda Balear que guiés les nostres reivindicacions financeres i competencials davant la Unió Europea i l’Estat. A nivell europeu, hauríem de reivindicar l’equiparació entre les illes de la Mediterrània i les anomenades regions ultraperifèriques, en allò que fa referència al reconeixement de la insularitat. Respecte a l’Estat espanyol s’haurien d’establir sinergies entre l’Agència Tributària de les Illes i l’estatal per millorar l’eficiència alhora de la recaptació d’impostos i de la lluita contra el frau fiscal. En la mateixa línia, s’hauria de demanar corresponsabilitat de l’Estat amb l’assumpció del deute de la nostra Comunitat, un dels més alts del país.

I pel que fa a les millores competencials, s’haurien de reivindicar les transferències aprovades a l’Estatut d’Autonomia que encara estan pendents i la corresponent i suficient dotació pressupostària.

El procés de transició cap a un altre model productiu ha de ser consensuat a través d’un Pla Estratègic que ho modeli, i acompanyat necessàriament, amb els recursos públics i privats que ho puguin fer possible. És el que marca la diferència entre els discursos retòrics i les polítiques pràctiques que ajuden a canviar les coses.