El portaveu del PP al Parlament afirmà amb orgull la seva devoció pels postulats de l’economista Milton Friedman i el desig d’aplicar-los a Balears. «Abaixar impostos sota qualsevol circumstància, per qualsevol excusa, per qualsevol raó i en qualsevol moment», tal com afirmen ambdós, no és una opció que respongui als cicles econòmics, sinó més bé a la voluntat d’assolir un ideal social en que els rics sempre són rics i, en lloc de permetre prosperar a tothom, es generin guanyadors i perdedors.

El seu treball teòric va convertir Friedman en Premi Nobel d’Economia el 1976, però també en assessor dels governs de Reagan als Estats Units, de Thatcher a Gran Bretanya, de Pinochet durant la dictadura xilena i també en el referent del neoliberalisme més ferotge i desigualitari.

Friedman diu, primer, que només el mercat pot garantir la llibertat dels individus i proposa deixar àrees prioritàries, com Educació i Salut, en mans de la lliure competència. És a dir: a l’escola i al metge accedirà qui ho pugui pagar. Per a la resta, ni salut ni educació.

També va defensar l’abolició del Salari Mínim Interprofessional i de l’assegurança social. El 1991 va defensar legalitzar el tràfic de drogues entre Colòmbia i els Estats Units i introduir-la en el teixit industrial nord-americà com a solució dels conflictes legals, socials i econòmics derivats. El 2003, va dir que el medi ambient era un problema sobrevalorat.

El full de ruta de Friedman (La llibertat d’escollir, 1992), és clar: reduir gradualment el pressupost dels serveis públics i, quan es deteriorin, permetre emergir els privats, als quals els ciutadans optaran voluntàriament a costa de la seva butxaca. Paral·lelament, concertar amb entitats privades la prestació de serveis públics i, posteriorment, entregar a la ciutadania xecs pel cost parcial del servei públic, atorgant així una suposada llibertat d’elecció d’entitat privada. Finalment, reduir gradualment la quantia dels xecs fins a eliminar-los, quedant com a resultat un 100% de suposada llibertat d’elecció i un 0% de servei públic gratuït i universal.

Amb això, s’assoleix la privatització dels serveis que abans eren públics. Les persones que menys tenen, que gairebé no pagaven impostos, haurien de pagar pels serveis que abans rebien sense pagar; i els rics, que abans contribuïen pagant impostos segons el sistema progressiu constitucional, deixarien de pagar-los. Per tant, només podrien accedir als serveis essencials els qui tinguin diners per pagar-los. Aquest procés és profundament regressiu: en lloc de contribuir més qui més té, resulta que qui més té en surt beneficiat i qui menys té, perjudicat.

Tot això amb un missatge de reducció d’impostos amb l’argument que a on millor estan els diners és a la butxaca del ciutadà. De veritat estan millor a la butxaca del ciutadà si cadascú s’ha de pagar els serveis bàsics? Això només és així per a la classe més alta, aquella escassa minoria que paga més impostos que serveis públics demanda. Per a la grandíssima majoria restant, tant en termes individuals com col·lectius, a on millor són els diners és en el finançament dels serveis públics que ens fan lliures, iguals i solidaris amb la prosperitat de tots.

Aquest full de ruta s’ha iniciat a Madrid des que governa Ayuso. Allà, primer, la «llibertat» era prendre’s una canya amb les majors xifres de mortalitat per la covid. Ara, la «llibertat» continua amb abaixades impositives que converteixen els serveis públics bàsics en privilegis per als rics i misèria per la resta. Aquest concepte continua a l’Andalusia de Moreno Bonilla, i pel que se sent últimament, Marga Prohens l’ha assumida en el seu imaginari de les Illes Balears del futur.