Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Objecció de consciència

Objecció de consciència

En l’article de la setmana passada vaig citar el documental Bowling for Columbine de Michael Moore i de l’ús desafortunat que es fa de les armes de foc i que han destruït moltes vides als Estats Units, així com del que s’amaga al darrere; és a dir, el negoci de la cursa armamentística. Es prioritza els interessos comercials més que la vida, que és el do més preuat que tenim. La finalitat de qualsevol guerra va més enllà de sotmetre o controlar a l’altre, més aviat es tracta d’utilitzar les armes emmagatzemades, fer experiments amb les noves i veure quin efecte provoquen, com així va succeir amb l’esquadró de la Legió Còndor a Guernica l’abril de l’any 1937, una mena d’assaig en vista a la Segona Guerra Mundial. També vaig parlar del servei militar obligatori que diferents països europeus volen tornar a imposar. Jo vaig ser d’aquells que va fer el servei militar i recordo que en la meva promoció —caixa de reclutament 413, de Barcelona—, hi hagué uns quants objectors de consciència. Chapeau per ells! Foren valents i consegüents amb les seves idees. Eren moments difícils per a esdevenir objector de consciència, perquè la llei encara contemplava anys de presó. Més endavant, l’objecció es va traduir en fer serveis socials a la comunitat, quelcom més suau que anar a la presó. Allà formats tots, dos o tres companys d’entre uns dos-cents feren un pas cap endavant i manifestaren que feien objecció al servei militar. El sergent que passava revista quan va veure això es va descabdellar contra ells, dient-los de tot menys bonics, ja us ho podeu imaginar. I tothom amb un nus a la gola, sense gairebé respirar. Els joves d’aleshores érem més innocents i obedients i no tan agosarats com els d’ara. Oh, quina grandesa era morir per la pàtria («dulce et decorum est pro patria mori»), com glossa una de les Odes d’Horaci. Adesiara, la realitat penetra a cops de martell. Eren altres temps i altres històries, sens dubte, les de la «puta mili» en què s’acostumava a «rendir armes» i, segons la dita popular, esdevenies un home, talment un ritu iniciàtic que tot mascle havia de complir fos quina fos la seva orientació sexual. Alguns realment les van passar negra. Han passat els anys i d’aleshores ençà han canviat tantes coses, per sort o per desgràcia, tot depèn dels ulls que miren. Tanmateix, de vegades, armes i bel·licisme, romanen inalterables. Com sabeu, cada any s’ha de fer la declaració de renda, especialment aquelles persones que la seva quantia superi els vint-i-dos mil euros anuals d’un únic pagador. Els qui no arriben a aquesta xifra no tenen obligació de fer-la; ara bé, encara que no es tingui l’obligació si el resultat és a tornar, és convenient presentar-la, altrament millor no fer-la. Aquesta és la norma general, no examino les excepcions amb dos o més pagadors, perquè llavors es complica. Una part del que paguem a l’Estat se’n va en despesa militar, malgrat que no hi estiguem d’acord. Què podem fer per tal d’evitar això? Fer un acte de desobediència, de rebel·lió i negació a l’estil de Henry Thoreau, baldament resulti simbòlic; no obstant i això, és correctament ètic. És, doncs, una protesta, un simple gest a no col·laborar amb el govern per a conservar la indústria de la guerra. A això s’anomena objecció fiscal que té el propòsit de destinar els recursos que anirien cap a despeses armamentístiques a accions socials i així afavorir el desarmament. És en tota regla una provocació envers l’administració. Les despeses militars es poden recaptar de les següents maneres: a través d’impostos indirectes (IVA, principalment), el deute públic i mitjançant la nostra contribució directa de l’impost sobre la renda. És en aquest darrer punt on podem oposar-nos a les despeses militars. Amb tot, el govern, per mitjà de l’Agència Tributària, posa força entrebancs a l’objecció fiscal, la qual cosa tira enrere a molta gent. Per això s’han creat organitzacions que orienten tals impugnacions, com la de l’Objecció fiscal a la Despesa Militar (sigles OFGM) que ajuden a fer aquesta objecció. Són petites quantitats, públiques i transparents, que han de ser adreçades al Ministeri competent, tot i que moltes d’elles no són acceptades. Es tracta de desviar una part dels nostres impostos a projectes que treballin realment en la defensa del progrés social i solidari i que s’ha d’especificar que és objecció fiscal a través d’una carta i el comprovant d’ingrés de l’entitat no lucrativa escollida. L’Agència Tributària reclama aquestes minses quantitats als contribuents, mentre que el frau fiscal cada any és més gran. Simplement inversemblant. Si esperem que això s’aclareixi de debò, ja podem esperar «ad calendas graecas».

Pel que fa al finançament de les indústries armamentístiques a les quals hem de fer el boicot obertament, d’acord amb les dades que ha facilitat el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, aquests són els bancs espanyols —sota el concepte Banca Armada en contraposició a Banca Ètica—, que sostenen empreses com Safran (francesa), Aecom (nord-americana), Serco (anglesa), Airbus (diversos països europeus), Thales (francesa), Leonardo (italiana), Saab (sueca), Indra (espanyola): el BBVA, Banc Santander, Banc Sabadell, Novo Banco Gestion, Unicaja, Banca March i altres més. Entre el BBVA i Banc Santander són els que més han destinat a les empreses d’armes que proveeixen els principals exèrcits involucrats a la guerra, per exemple, la de Iemen, amb més de cinc mil dos-cents trenta-un milions de dòlars durant el període 2015-2019, extretes del ja esmentat Centre Delàs. Per tant, són més de vuitanta empreses de la indústria d’armes que exporten els seus productes a l’Aràbia Saudita i la Unió dels Emirats Àrabs, on a l’Estat Espanyol li correspon un 7,1% d’exportació mundial d’armament a aquests països, molt semblant a Alemanya (6,9%) i Itàlia (6,8%), però lluny d’altres, si contemplem el que aporta el Regne Unit (45,2 %) o França (26, 3%). Ara bé, segons dades obtingudes de l’ENAAT (Xarxa Europea contra el Comerç d’Armes), es varen concedir gairebé quatre mil llicències d’armament, malgrat la prohibició de la legislació europea de vendre equipaments als països que vulneren els drets humans. L’exportació feta a Aràbia Saudita és per un valor de seixanta-dos mil milions d’euros. En canvi, els Estats Units envia el 72% del total. ACNUR, en relació amb el conflicte iemenita, silenciat probablement intencionadament per la comunitat internacional, diu que el 80% de la població necessita ajuda humanitària per a sobreviure, amb més de quatre milions de desplaçats interns i set milions de persones que necessiten urgentment assistència alimentària i sanitària. Fins ara les propostes de la UE quant a la defensa de les fronteres i dels Estats, el que han fet, potser deliberadament, és donar una empenta a la indústria armamentística involucrada en pràctiques altament qüestionables que les situen enllà dels drets humans. No tinc gens d’interès, parafrasejant a Thoreau, en seguir el rastre dels meus diners, però em preocupa si van a parar en accions que no són gaire ètiques, com subornar o comprar un fusell amb el qual disparar a l’altre. Els doblers són innocents; ara bé, tot depèn de la lleialtat de les nostres intencions. Potser, ben mirat, tot això no sigui altra cosa que un pur romanticisme.

Compartir el artículo

stats