Sobre les Meditacions de Marc Aureli —escrites en els darrers anys de la seva vida, a finals del segle II de l’era comuna— voldria ressaltar dues reflexions, entre altres, que commouen per la seva puixança. La primera es troba en el llibre I, en el qual recorda amb gratitud i amor a la família i llurs mestres, i la segona en el llibre XII, on posa en relleu, com a preparació per a la mort, la vanitat dels anhels humans. Entre el primer i l’últim llibre, circula el corrent anomenat estoïcisme, la finalitat del qual era aconseguir l’ataràxia o tranquil·litat espiritual. Comença, doncs, amb les llaors de les persones que han format part de la seva vida i l’han educat en el que és ara mateix: del meu avi he après la bondat i el caràcter tranquil, de la meva mare, el sentiment religiós, la generositat i la repugnància de no solament de fer males accions, sinó també d’arribar-les a pensar; de Diognet, l’aversió de les futileses; d’Apol·loni, la independència d’esperit; de Sext, l’afabilitat... i així va desgranant de manera descriptiva a totes aquelles persones que han passat per la seva vida i l’han ensenyat alguna de les qualitats o virtuts de les quals gaudeix apassionadament. És bell recordar amb agraïment que el que som ara, és fruit d’aquelles persones que han passat per la nostra vida en el moment just que les necessitàvem, tant en l’angoixa com en el goig. Marc Aureli acaba les seves Meditacions amb el llibre XII, amb aquests fascinants pensaments: no permetis que et destorbi ni la maldat aliena, ni l’opinió dels altres, ni les seves paraules; allunya de la teva ment tot allò que diuen i fan els altres; tot està tranquil quan suprimeixes l’opinió; cerca l’harmonia amb la naturalesa de l’univers; què en queda, de la fama, de les desgràcies, de les enemistats, de les experiències de tota mena? Què en queda dels esforços que hom esmerça en les coses materials? Fum, cendra, llegenda o ni tan sols llegenda. I de la supèrbia que s’encobreix sota una màscara d’humilitat, és la pitjor de totes les coses. La salvació de la vida consisteix a saber observar a fons cada cosa en ella mateixa. Això és l’essencial, la resta, fum. Quina altra cosa queda, si no és gaudir la vida enllaçant una bona acció darrere d’una altra. En la tradició religiosa de l’Índia, el tema de la retribució és ben present: el mèrit o desmèrit de les accions (karma, ‘acció’). Segons l’esquema causa-efecte, tota acció que es porta a terme tindrà, en aquesta vida o en el futur, els seus efectes. Si l’acció és en benefici d’altri, el seu efecte serà meritori; en canvi, si no ho és, aleshores serà negatiu. Cadascú escull el seu camí, si pot fer-ho, i assumeix les seves conseqüències. Al capdavall, som una minúscula fracció de temps infinit que tenim assignada en un món finit, que desapareixerà més tard o més d’hora. La mort, sempre arriba en el moment oportú. Si el drama és en cinc actes, i tu has realitzat només tres, pensa que aquests tres actes són el drama sencer. Ves-te’n tranquil, perquè també està tranquil el qui t’acomiada. Potser és cert que la mort arriba en el moment oportú o no, però mai estem preparats, tot i que ho sabem, per acomiadar-nos. Quelcom es trenca en el teu interior més íntim, se separa ardorosament de tu, perquè el qui se’n va, s’enduu una part teva, mors amb ell o ella. Aleshores tossudament, talment com fantasmes que ronden pel cap, aflueixen a la ment, records, vivències, experiències, dolor, joia, ràbia, penediment. I una ombra que t’acompanya de manera inquietant, pensar de no haver fet a bastament, una mena de càstig que t’infligeixes a tu mateix, molt típic de la cultura judeocristiana.
Quina altra cosa queda, si no és gaudir la vida enllaçant una bona acció darrere d’una altra
Tanco la porta del pis, després d’haver dit el meu últim adeu envers els qui l’havien habitat. Ara en les habitacions, el menjador, la cuina, hi ha silenci, un silenci dens, colpidor, se’t fa un nus a la gola, veus que ressonen, paraules que resten i unes vides que s’esmunyen amb el temps. A poc a poc el rostre es difumina, i finalment desapareix. Una fotografia de família penjada a la sala o en el passadís, et retorna a la vida d’antany, i aquells que ja no hi són, tornen a través del record, a existir de nou. Un simple gest, com el d’agafar-se les mans mentre estàs passejant o el de posar-se a ballar enmig de la sala tot escoltant una música o una cançó, i t’adones com petits actes insignificants es converteixen en accions transcendentals. Simples gestos, sense més, però que la memòria evoca obstinadament. Es converteixen en rituals, ja que no podem viure sense ells, repetits contínuament: un sopar d’aniversari, el berenar de cada diumenge, sempre el mateix, xocolata amb nata i ensaïmada, el dinar de Nadal i el sopar de Cap d’Any, Pasqua i altres festes i sorpreses que venen perquè sí. El costum de fer sempre un mateix acte es converteix en un ritual, en un símbol, queda com institucionalitzat per sempre. I no perd la seva vàlua. El ciri que s’encén per una visita, típic de la cultura centreeuropea, el racó de la casa que tries per a llegir, per estar sol o per estar amb tu mateix, el cafè després de dinar, les flors dipositades en un tram de carretera concret on s’esdevingué un succés fatídic... Necessitem els rituals, formen part de la nostra vida i ensems la transcendeixen. El comiat es troba dins d’aquesta categoria, la dels rituals. Les innovacions, si és que es poden dir així, són les que introdueixen els costums anglosaxons entre nosaltres, com posar un petit refrigeri en el tanatori mentre es fa la vetlla, algunes begudes, aigua i sucs, principalment, algunes pastes i un servei de cafès. Les visites passen, coneguts, desconeguts, veïns i retrobats, uns moments de silenci davant el fèretre com a signe de respecte, diuen la seva i se’n van. És un acte social, tant és si hom vol quedar bé o simplement vol xafardejar o realment ho sent de debò, allà cadascú amb la seva consciència. Nosaltres simplement hem de desitjar el bé i la justícia, que sempre ens acompanyin. No cal enfadar-se, perquè no porta enlloc. Sabem que l’últim tram l’ha de fer cadascú, sol, tot i estar acompanyat. La mort, com diu Marc Aureli, o és la dispersió dels àtoms, o bé, si som una unitat vivent, extinció o transmigració. Tant és un drama realitzat en tres actes com en cinc, l’important és viure la vida en total plenitud. La mort és una experiència de finitud. Tanmateix, ni aquesta experiència pot destruir radicalment la certesa que en la vida actual hi ha quelcom de sentit. Tot i que no es pot resoldre, perquè cau inevitablement amb uns límits, té un caràcter merament metafísic, misteriós. Al capdavall, els grans problemes de l’existència són religiosos i metafísics, ja que, segons quina interpretació es faci, és insuficient. I aquí la imaginació ens ajuda a sobreviure.
