Entre els anys seixanta i setanta del segle passat, els ‘Pensaments’ de Pascal, era el llibre de capçalera d’infinitat de francesos. En qualsevol conversa, els seus aforismes eren citats, ja que d’ells s’extreien bones ensenyances. Era el moment dolç de la literatura francesa, de la llengua i de la filosofia, un autèntic fenomen que transcendia fronteres. Abans que s’extingís del tot, la modernitat passava per França. Fins i tot Alemanya —sempre tan peculiar— restava enlluernada pels autors francesos. Entre cafès i cigarretes, en temps de la postguerra, Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Simone de Beauvoir, Maurice Marleau-Ponty, Emmanuel Levinas i tants d’altres, es convertiren en veritables mestres de la dialèctica i eren escoltats arreu. Era el temps de quan la filosofia provocava i interpel·lava. Ara, fa la impressió, que ha estat arrancada del saber, almenys aquí per les Espanyes, àdhuc mutilada i desprestigiada entre els replecs dels currículums educatius, ja que pensar no és útil, no implica cap benefici, més aviat t’omple el cap d’un caramull de quimeres i somnis més o menys irrealitzables; en una paraula, no dona solucions ni et fa ric. La capacitat racional ha desaparegut de la nostra vida, i avui tan sols se cerca entretenir-se, distreure’s, perquè així fugin els maldecaps. I és precisament Pascal qui ens recorda que som una canya pensant. Quina pena fa, tot això! Emperò la filosofia existeix, hi és ben present en la realitat de la vida en multitud de decisions i esdeveniments. Un d’aquests esdeveniments ha estat l’edició catalana —probablement una de les més completes, en paraules de Jordi Llovet— dels «Pensaments i opuscles» de Pascal feta pel gran mestre Pere Lluís Font. Això ens fa mirar, una vegada més, cap al personatge. Gairebé adolescent, és ja cèlebre a l’Europa del Grand Siècle, com així anomenaven els francesos al XVII, sobretot en el terreny de les ciències, concretament de les matemàtiques i de la física, que parla i discuteix de tu a tu amb el vell René Descartes, ple d’enveja per la fama del jove i per no ser el centre de totes les converses de saló. Per tant, geni precoç en el món de la física i de les matemàtiques. A setze anys escriu ‘Essai pour les Coniques’ (publicat en el 1640) amb un interessant teorema sobre la teoria de les seccions còniques. Dos anys després, com a bon enginyer projecta una màquina de calcular —màquina aritmètica— capaç de desenvolupar grans prestacions. El seu enginy, com és de suposar, li va donar reputació en els ambients cultes de l’època. A tot això hem d’afegir les correccions i ampliacions de l’invent d’Evangelista Torricelli (alumne de Galileu) sobre el problema de l’espai buit. La filosofia natural d’aleshores proclamava la impossibilitat de l’espai buit (que feien coincidir amb el no-res), la qual cosa va ser desmentida per Torriceli i Pascal, demostrant la inexistència de l’horror vacui; a més, Pascal va provar la realitat del pes de l’aire i els efectes de la pressió atmosfèrica. Les seves investigacions sobre l’equilibri dels líquids i el pes de la massa de l’aire li va permetre unificar la hidroestàtica i la pneumàtica. La creació d’un elevador hidràulic a Puy-de-Dôme, va confirmar les seves teories sobre el pes dels fluids i de la pressió atmosfèrica. Però, tot i això, els èxits acumulats no li comporten cap satisfacció. Els seus coneixements, la seva notorietat no li serveixen per a solucionar l’agulló de l’angoixa filosòfica i religiosa. Aleshores cerca en l’estudi de l’ésser humà la salvació, començant per ell mateix. La vida de Pascal tingué lloc en el seu pensament. Recerca i coneixement fou la seva vida. Coneixença que no significa únicament constatació, descoberta, sinó al mateix temps, presa de posició; però no només enfront de les concepcions dominants, ans també de la totalitat de la seva vida. A més a més, la voluntat de coneixement li va comportar no poques lluites, internes i externes, d’ordre espiritual i d’ordre polític. Tot el que viu, mentre camina, esdevé objecte de recerca. Davant un món difícil, Pascal opta per un determinat tipus de vida. El seu procés passa per tres etapes: la descoberta de la natura (física), la descoberta de la persona (l’esperit de finesa i el cor), i fineix amb la descoberta del sentit religiós (mitjançant una crisi profunda). Les fatigues intel·lectuals començaren a minvar la seva salut, això fa que es retiri a poc a poc de l’activitat científica. Té vint-i-quatre anys. La bulímia lectora dels Assaigs de Montaigne, el capteniment en els cercles de la societat de culte d’aleshores, el contacte amb el moviment jansenista i l’abadia de Port-Royal des Champs, l’introdueixen en el coneixement de l’ésser humà. Veu que és sempre i alhora sapiens-demens. Descobreix l’esprit de finesse (esperit de finesa) en afinitat o en contraposició amb l’esprit de géométrie (esperit geomètric), com si fossin dues activitats de la raó. La raó geomètrica és científica i matemàtica, empírica i preocupada per a demostrar la realitat material dels cossos. Precisament ell que tenia un esperit geomètric, un bon dia el va saber desplegar, apamar i somriure. L’esperit geomètric no dona raó de les darreres qüestions de la vida, sinó de les materials. D’aquí que Pascal, des d’una anàlisi fenomenològica de l’existència humana, s’adona que les lleis que mouen el cor són diverses de les físiques; veu com els actes humans i la seva complexitat estructuren la seva existència. D’aquí que l’esprit de finesse no és altra cosa que la capacitat de comprendre en la seva particularitat el concret humà, diferent del cos, el qual és objecte d’estudi, en les matemàtiques i la física. És la troballa del cor, un descobriment que només podia fer un intel·lectual. Dins un ambient enrarit de racionalisme fins al punt d’ofegar altres valors, ell va saber destapar el seu cor amb eines d’intel·ligència; el va saber obrir, no per a contraposar-lo a la raó, sinó més aviat per a justificar la raó del cor. Al costat de la gran metàfora de la llum intel·lectual, esmentava María Zambrano, hi ha la metàfora de la visió del cor, ja que és el centre espiritual de la persona, però no com a pensament que raona i pensa d’una manera purament teòrica, sinó com a esperit que està present de manera espontània, que percep intuïtivament, que coneix existencialment, valora íntegrament i estima —o odia— de mil maneres. Aquest cor, deia Hans Küng, no és un sentiment cec, sinó un coneixement connatural, una comprensió profunda, afectiva. Això resta sintetitzat en el Memoriale. Ell se’n recorda molt bé d’aquesta experiència que podem qualificar de «mística», datada el 23 de novembre de 1654, festa del papa sant Climent, a partir de dos quarts d’una del vespre. Parla de foc, de fe, de la certesa moral d’un misteri velat i ensems present en la mateixa natura. És el salt qualitatiu de cristià normalet sociològicament, tal com diu Pere Lluís Font, per a convertir-se en un cristià convençut; és a dir, que es pren el cristianisme seriosament. Per això els Pensaments són apunts que Pascal anava prenent per preparar una gran obra, que havia de ser una defensa i una il·lustració del cristianisme. Precisament després de la mort de Pascal —vuit anys després— es va descobrir a l’interior de la seva jaqueta, curosament cosit, un paper escrit a mà, era el Memoriale. Serà el senyal que marcarà un abans i un després en relació amb la seva experiència religiosa. Fet històric col·locat com a punt de separació i de decisió; fineix una manera de viure i s’inicia una altra. Som éssers paradigmàtics on bateguen dues constants invariables: el desig de felicitat i l’anhel de certesa. A l’entremig el divertissement; és a dir, la capacitat que tenim per a distreure’ns. Ara bé, la vida es decideix en l’elecció del propi jo, en el qual s’implica tot l’ésser, com eterna responsabilitat i en el seu valor permanent. Sens dubte que hi ha deficiències i ambigüitats en la concepció de l’home pascalià, com pot ser l’individualisme o l’oblit de la societat, o una actitud pessimista; malgrat tot, cerca una certesa que no té res a veure amb les idees clares i distintes de Descartes, més aviat és una certesa que prové de les raons del cor. «La grandesa de l’home és gran perquè es reconeix miserable... Ser miserable és, doncs, reconèixer que hom és miserable; però és ser gran conèixer que hom és miserable» (Pensaments, 255). Pascal obre un nou paradigma cristià, sempre amb paraules de Pere Lluís Font, més sensible a les evidències culturals del nostre món. Paradigma que està més enllà de la confessionalitat d’una Església o altra.
