Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Jofre

Agricultura: rendibilitat o sobirania?

«La sobrassada ha pujat tant com l’electricitat». P.J.J.iM., escolar andritxol. Nou anys d’edat. Fins no na fa tant, totes les forces polítiques semblaven donar una gran importància al Sector Primari. No obstant,i si hem de fer cas a l’espai dedicat al món agrari per part dels diferents partits polítics locals, les tornes poden haver canviat. Com a mínim si llegim les resolucions finals dels seus cònclaves, celebrats aquestes setmanes.

Pareix que la majoria dels i les redactands són aparentment desconeixedors de la realitat del camp illenc. Poden haver-hi honroses excepcions, però el conjunt de generalitats exposades mana. Molt poques accions concretes es poden destriar dels tres estudis de partit analitzats. No obstant, els tres incideixen en un concepte: la circularitat necessària de la Sobirania Alimentària.

Circularitat, rendibilitat i sobirania alimentària, aquesta sembla ser la pedra filosofal que des de segons quins despatxos es volen solucionar els mals del pagesos de ca nostra. Sense tenir en compte diverses premises: la primera no es donarà a terme si no és rendible, la segona és molt difícil d’aconseguir si no és amb economia d’escala....i la tercera podria ser - siguem sincers - quasi inexistent.

I és que d’entrada hauríem de saber a què ens referim quan diem «sobirania alimentària». Si a un producte acabat aquí, o bé un altre amb tots els seus ingredients propis de la terra. Perquè si és el primer concepte la Sobirania Alimentària podria ser com un Iphone: un producte fabricat a la Xina i empaquetat als Estats Units. Exemple, la sobrassada. Segons IBESTAT, a les Illes hi han unes 17.000 truges i 14.000 porcs negres. Insuficients per a justificar la sobrassada produïda a Mallorca, Menorca i Eïvissa en un any. Encara més tenint en compte la quantitat de porcelles al forn que es consumeixen als nombrosos restaurants de l’arxipèlag. Resultat: un tant per cent molt important de les sobrassades que es comercialitzen són de verros catalans, vigoritzats amb cereals brasilers. Amb un agreujant: ningú sap exactament si la soja - utilitzada majoritàriament en l’engreix industrial dels 23 milions anuals de porcs a Catalunya - és transgènica o no. Com tampoc si les plantacions d’origen han estat fruit de legítima compra o de desforestació premeditada amb violència contra les comunitats indígenes. Potser les nostres sobrassades carreguen amb més sang de la que llueixen. Per la mateixa raó, parlar de «mè mallorquí» és, llisa i planerament, minoritari. Anecdòtic. És a dir, tant el «porc negre» com el xot autòcton poden existir. Però en el segon cas, ningú ens assegura que estiguem assaborint ovella mallorquina, o una altra cosa. Com per exemple un xotet fruit del creuament entre una «F1» i un «Romanoff». O el d’un mascle «Île-de-France» i una «Berrichon du Cher». Excel·lents combinacions ramaderes (totes, presents a ca nostra ) per a produir exemplars rics en carn amb poques setmanes de vida.

També hauríem de saber què hem d’entendre com a propi: si les aproximadament cent espècies d’ametlles mallorquines que Joan Mayol i Serra va catalogar en el seu dia o les avui de moda «Tàrraco» o «Marinada», provinents dels camps d’experimentació que Borges té a Constantí, Tarragona. Les primeres, aferrades al clima balear, tenen una productivitat molt determinada, però aferrada al territori. Les segones són varietats de floració tardana, dissenyades única i exclusivament per a produir un nombre determinat de temporades, substituint acte seguit el fruiter. La pregunta que molts es fan és si les Administracions han de seguir subvencionant - ara ho fan - aquest tipus de plantacions, que poc o res tenen a veure amb el que es coneix com a agricultura mediterrània.

S’ha de ser conscient del que és prioritari premiar. Si no, corre el risc de que en poc temps no es sàpiga diferenciar una plantació de Califòrnia que una altra de Porreres. Sense anar més lluny, la plantació - i potenciació via ajuts europeus - d’oliveres i ceps peninsulars n’és una bona prova. D’entrada, no sembla tenir massa sentit potenciar plantacions executades íntegrament amb classe arbequina quan es té una oliva pròpia, la mallorquina. Per al desconeixedor, la primera varietat és pròpia de la Península. Una de les més utilitzades per a l’agricultura intensiva, amb plantacions de fins a 2.000 exemplars per Ha. El mateix dilema es dóna al món vitivinícola: certament, una explotació amb «Cabernet Sauvignon», «Chardonnay» o «Syrah» podrà tenir, d’entrada, un gran impacte al mercat centreeuropeu.

Com a mínim, més que les que pugui tenir aquell que vulgui replantar amb «Manto Negro», «Giró» o «Callet», potser menys conegudes pel nostre gran mercat emissor.

I aquí arribem al tercer vèrtex del triangle: la circularitat. Més exactament amb el sector turístic i de distribució de casa nostra. Sobre el paper, hauríem de tenir un camp productiu degut a que hotelers i distribuïdors haurien de comprar els productes agraris als primers, A la vegada, els nostres visitants estarien contents per descobrir nous sabors i textures gastronòmiques. Però alguna cosa no funciona, i no és altra que el Cost d’Oportunitat que es desprèn d’elaborar producte local. Encara més consumir-lo. Amb un afegit: la insularitat limita la venda a la vegada que encareix la compra. És quan hauria d’entrar en escena un quart factor, del qual l’Administració no en vol ni sentir a parlar: la concentració d’explotadors de l’agro illenc. Seria una de les poques solucions a la (poca) competitivitat dels nostres pagesos. És - avís als navegants - cap on va el nostre camp, amb una empresa duent vint o trenta finques amb una altíssima mecanització. Potser no plagui a massa gent, però és evident que el model tque fins ara es tenia ( una possessió, una família ) va deixar de funcionar fa temps.

Per acabar, una reflexió: el cultiu més productiu dels arbres fruiters en secà és el pistatxer. Amb uns rendiments estimats entre 8.000,00€ i 10.000,00€ per Ha. Si s’han subvencionat milers d’oliveres de peu peninsular a Mallorca,no hi hauria motiu pel qual no s’hauria de fer el mateix amb les noves plantacions de pistatxos.

Sobirania «versus» rendibilitat, aquesta és la qüestió.

Compartir el artículo

stats