Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Martí Àvila i Serra

Aquesta no és la teologia que vaig aprendre

Aquesta no és la teologia que vaig aprendre.

Aquesta no és la teologia que vaig aprendre.

En aquests darrers dies s’està parlant molt de la renúncia del bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha dimitit del seu càrrec per causes estrictament personals. Ara ja sabem quines són: s’ha enamorat d’una dona i vol fer les coses ben fetes. Em sembla bé, no hi ha res a dir sobre tal qüestió, però ara tothom se n’aprofita i vol fer llenya de l’arbre caigut. Ell encara no s’ha pronunciat, tan sols han transcendit aquestes paraules. Com a persona que ha descobert l’amor i vol ser conseqüent amb ell, és a dir, sense doble moral, excel·lent. Aplaudeixo tal decisió en una persona que té ja cinquanta-dos anys i un futur laboral incert per moltes amistats que hagi fet durant el seu mandat. Ara bé, una altra cosa és la seva teologia i la manera de portar-la a terme, similar a la d’altres bisbes de la península, amb la que no estic gens d’acord. Actualment vivim un període dramàtic —una autèntica cacera— de contínues agressions homòfobes, que fan trontollar la tan preuada tolerància, l’acceptació del que és diferent. Recordo del que deia el bisbe d’Alcalá de Henares, Reig Pla, quan parlava dels homosexuals, que els qualificava de malalts i al capdavall de degenerats. I oferia centres perquè poguessin recuperar la seva identitat viril pel que fa als homes. D’aquesta mateixa idea era el fins ara bisbe de Solsona i tant d’altres arreu de l’Estat Espanyol. També s’han embolicat amb exorcismes i dimonis, talment com si estiguéssim a l’edat mitjana, lluny del món modern. Els d’aquest pensament apel·len a l’autoritat de sant Pau, concretament la carta als cristians de Roma, quan descriu les relacions homosexuals com una passió vergonyosa i que va contra natura (cf. Rm 1, 26 i següents). Sembla incomprensible que en homes tan il·lustrats es mantinguin tals idees. Hom pot dir, i té tot el seu dret, que no acaba d’entendre-ho, però negar l’evidència i perseguir-lo talment com si fos anatema, això ja és una altra cosa. No, no és aquesta la teologia que jo vaig estudiar. Hi ha com una mena d’incompatibilitat entre Església i món, sempre a remolc dels avenços. Ja va passar temps ha amb els Drets Humans, pur evangeli, en què l’Església va ser última a pujar a aquest tren. A l’origen del cristianisme hi ha un home i només més tard les seves paraules les converteixen en teologia, però això sí, cada cop més distanciada de l’humà. Per entendre això només cal donar un cop d’ull al dogma. La fe no s’imposa, es viu. «In illo tempore», el Concili Vaticà II es va arriscar per un cristianisme de majoria d’edat i apostava per posar fi a un sistema de mediacions heretades del passat, mentre que l’Església actual fa un procés involutiu i de restauració que no té res a veure amb el cristianisme adult. Aquesta no és la teologia que jo he après. La teologia que m’ha captivat és aquella que va de dret a la porta de l’humà i espera que aquesta porta s’obri. I la porta de l’humà és el rostre, aquell que acull a l’altre en les seves riqueses i mancances. Dos éssers vius, faç a faç i entremig la paraula, que va, que ve. És una teologia que no té cap residu de poder i si el potenciem, aleshores no arribarem als altres. Una teologia que no creu en exorcismes ni inferns, només en cels, un cel amb arbres que volen, anyells que dansen i peixos que corren, un cel poblat dels miserables de la terra, dels desheretats, de folls i d’infants que riuen, tot un món oblidat del món i que es festeja allà, en la terra i en el cel. Aquesta teologia no té res de mercantil, no ven ni compra res, simplement viu. Travessa el sencer registre humà, l’ampla gamma emotiva que ens arrela a la terra. Així doncs, una teologia que no imposa com creure i què s’ha de creure, que posa l’èmfasi en el rostre com un element on es concentra la veritat de la relació entre dues persones. La facultat de contenir l’esguard d’un altre o la capacitat d’atreure l’esguard d’un altre és un dels símptomes de la nostra capacitat de comunió o de menyspreu o de voluntat de separació: no té el coratge de mirar-me!, diem, o no és capaç de dir-li a la cara! Levinas parlava de l’epifania del rostre, aquella realitat que em situa davant del proïsme: l’alteritat que irromp a la meva existència. L’altre em compromet èticament. Certament que ens hem d’apassionar per les pròpies idees, però també necessitem l’aptitud de riure’ns de nosaltres mateixos. Es tracta, doncs, d’una teologia que prengui com a base l’experiència humana, enllà del fixisme estèril de les conviccions dogmàtiques i dels principis preestablerts com a veritables i que no procedeixen del desenvolupament harmònic de les vivències.

Josep Ramoneda reconeixia que tots tenim dret a la paraula, que ningú no té el monopoli d’allò que es pot dir, valgui això per a l’Església. Sovint les societats tendeixen a restringir l’espai d’allò que es pot pronunciar —probablement és un mecanisme per garantir la seva cohesió—. A això se l’anomena hegemonia ideològica. Es diu tot el que es pot dir, però el que es diu no val res. Ens trobem a l’era de la indiferència, com a renúncia a la curiositat. La veritat desapareix, diu Ramoneda, i sorgeixen els venedors de promeses de redempció: les religions fast food, les sectes i els manuals d’autoajuda. En aquestes circumstàncies és urgent recuperar el diàleg que ens situa en disposició d’escoltar els arguments dels altres i, si fos el cas, la possibilitat que puguin arribar a convèncer-nos.

Compartir el artículo

stats