Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Pep Prieto

Parlar de feina

Quan estàs de vacances fas un pacte amb tu mateix, a vegades no verbalitzat, que consisteix a evitar qualsevol apel·lació la realitat que perceps com a laboral. És a dir, que veus qualsevol referència a la feina com un acte invasiu, perquè et fa sortir del món de ficció que t’estàs construint en què el temps i l’espai funcionen de manera diferent als de la resta de l’any. En una era tan propensa a la hiperactivitat, al final la millor manera d’assolir una sensació real de desconnexió és, justament, fer una apagada general de totes aquelles coses que et tornen la versió de tu mateix que es deixa arrossegar per les últimes hores, la successió d’opinions i l’allau d’estímuls. Però existeix un tipus d’individu que de fet és força irritant sempre que es manifesta i que durant les vacances es torna com una mena de maledicció ancestral per la qual no existeix cap remei: la persona que sempre que et troba, en qualsevol circumstància o context, sempre et parla de feina. A vegades perquè és dedica al mateix que tu, però també perquè per a ell ets això, la teva feina. No es pregunta en absolut si al darrere hi ha un ésser polifacètic que té altres interessos, ni si existeix la mínima possibilitat que no vulguis parlar d’allò que t’ocupa durant els dies lectius. Així, tant li fa que te’l trobis a la platja, al restaurant, al camí de ronda, en una passejada de tarda o en una botiga de taps per a les orelles, que ell et voldrà comentar la jugada, dir-hi la seva (que, no ens enganyem, és el que realment vol: un monòleg) i fer-te sentir que, quan us heu trobat, has acabat regalant aquests eterns minuts als temes que precisament volies defugir durant les vacances. Segur que passa amb totes les vocacions o oficis, però en el cas dels periodistes, el fenomen és persistent i fins i tot té un patró conductual. Hi ha, dèiem, l’esporàdic, el que et trobes i de seguida apareix la teva professió com a motor de la conversa; però també hi ha aquell que ja porta una estona orbitant-te (en un àpat, per exemple) i acaba començant una frase amb «tu que ets periodista...» per després fer el míting corresponent. En ambdós casos, es pot respondre que estàs fora de servei i preferiries no exercir de res més que d’ameba en pantalons curts. Però quedes com un antipàtic, per descomptat, i en el fons no serveix de gaire, perquè quan et torni a trobar de vacances, no en dubteu: et parlarà de feina.

Compartir el artículo

stats