Enguany es compleixen deu anys de la declaració de la Serra de Tramuntana com a Patrimoni Mundial per la UNESCO en la categoria de Paisatge Cultural. Es tracta d’un reconeixement a la forma en la que s’han conjuminat la natura i l’acció humana a la nostra Serra, conformant un exemple de paisatge en el que la pedra en sec hi té un paper molt important, manifestant-se en forma de marges, sistemes hidràulics o altres meravelles de l’enginyeria tradicional, que han contribuït a que la Serra de Tramuntana sigui com és.

Però l’objectiu d’aquest article no és lloar les virtuts de la Serra, que les té, sinó la relació de la declaració amb els usuaris del medi natural.

És un fet irrefutable que l’augment del nombre de visitants, experimentat en els darrers anys, ha generat un impacte en el medi natural de la Serra, sobretot arran de la pandèmia. La quantitat i qualitat de la gent que dedica el seu temps lliure al gaudi del medi natural, ha canviat molt des dels temps del gran Benigne Palos. Aquest fet ha generat no pocs conflictes dels usuaris amb propietaris i l’Administració, dels quals se s’han fet ressò els incendiaris de sempre, mesclant ous amb caragols, qüestionant la declaració de la UNESCO, simplement perquè no els deixen anar on volen i quan volen.

Cap declaració o normativa acompleix els seus objectius si la població afectada no la interioritza i la fa seva. Es poden fer lleis, decrets o declaracions d’intencions i redactar fulls i més fulls, amb la certesa que, si la gent no entén (o no vol entendre) que aquella redacció redunda en un benefici col·lectiu, tot quedarà en paper banyat. La declaració de Patrimoni Mundial serà el que nosaltres vulguem que sigui. Si esperam que sigui únicament l’Administració la que se’n cuidi i nosaltres ens dedicam a fer el que ens ve en gana «perquè sempre ho hem fet així», malament anam. Si estimam la Serra, farem el que sigui per cuidar-la, malgrat aquest fet suposi limitacions a les nostres activitats.

És cert que hi ha dificultat en complir les normes, perquè existeix un reguitzell de figures de protecció que, massa sovint, es superposen l’una a l’altra (zones d’exclusió, ANEI, ARIP, ZEPA, LIC, etc.), fruit d’una bigarrada normativa (LEN, LECO, Natura 2000). Per això és de gran importància elaborar una llei general de la Serra de Tramuntana, no per superposar-se al que ja hi ha, sinó per simplificar i clarificar on es pot fer què i quan. Ha de ser una llei que, més enllà de simplificar la normativa existent, ha de cuidar el patrimoni natural i etnològic de la Serra, no ja per fer una gestió sostenible sinó regenerativa. Però aquest és un extrem que ja va quedar prou clar en un recent article de Joan Mayol parlant del tema.

Però tornant al tema de l’ús del medi natural, especialment a la Serra de Tramuntana, tampoc servirà de res la futura llei si no la interioritzam, no ens la creiem i seguim amb el discurs de la persecució de les activitats de lleure, del públic/privat o del rics i pobres. Tota protecció requereix sacrificis a tothom, i si els muntanyencs ens omplim la boca de que som més ecologistes que ningú, hem de ser exemplars en la nostra contribució a la millora de la salut de les nostres muntanyes.

La protecció de la Serra de Tramuntana és un tema que ens afecta a tots, sols si entenem aquesta simple afirmació podrem gaudir per molts d’anys de la declaració de la nostra Serra com a Patrimoni Mundial.