El gust per la lectura

Tot i que milloren els índexs de lectura a l’Estat espanyol —avança dèbilment—, la manca de temps i la predilecció per altre tipus d’oci, fa que encara ens mantinguem a la cua dels països del nostre entorn. Segons càlculs elaborats per associacions de llibreters i organismes oficials, hi ha algunes constants que cal tenir presents: disminució de la lectura a mesura que un es fa vell (pèrdua de vista, memòria, fatiga); els escolars més joves llegeixen per obligació, mentre que els universitaris, per arguments obvis, són els que llegeixen més; hi ha més lectores que lectors; el tram d’edat que va d’entre vint-i-sis a quaranta-cinc o una mica més, és on hi ha més abandó de la lectura. D’altra banda, hi ha poca promoció lectora, la que existeix és de caràcter institucional i molt lligada a l’educació pública. El dilema és com fomentar la lectura entre nosaltres sense que esdevingui un esforç, que sigui quelcom natural, talment com respirar. Segles enrere, en l’època medieval, una manera per a conrear la lectura fou l’ús de la lectio divina, que es trobava aleshores en mans dels monjos —també entre les dones enclaustrades— que, a més del poder econòmic que tenien, regien l’àmbit cultural. En efecte, la cultura monàstica es basava en dos components essencials: la gramàtica i l’escatologia. Això ve a significar, primer, que cal saber llegir, escriure, comprendre, provar per tal de reconèixer el text i les paraules singulars i, segon, haver-hi un fort desig del cel, cupido coeli. Vet aquí dues activitats entrellaçades. Si la gramàtica és l’encapçalament de la cultura general on una de les seves tasques primeres és entendre els textos escrits, gaudir d’un cert coneixement de les lletres, l’altra, l’escatològica, procura superar la literatura per a encaminar-se cap al quaerere Deum (vida divina). Mentrestant, el poble —que no sabia ni llegir ni escriure— tan sols es dedicava a contemplar els frescos de les esglésies, una mena de paralitúrgia o catequesi artística amb finalitat pedagògica i educativa: la imatge, la pintura o la mateixa escultura representava el llibre on hom era educat a través de la memòria. L’únic llibre a mà en aquelles èpoques remotes, no per a tothom evidentment, era la Bíblia, des del qual hom aprenia a llegir, com a la nostra època apreníem amb el Quixot. Més enllà de les fases o graus de la lectio divina, cosa que no interessa en aquest moment, l’important d’aquest mètode és el d’esperonar a la lectura. El text imprès en uns fulls i que es converteix finalment en llibre, esdevé amb la seva lectura una veritable ruminatio on les paraules prenen sentit, agafen gust i es converteixen en sal de la terra. Obre la boca i menja el text, esmenta la tradició hebrea, que és com dir: omple’t les entranyes de les meravelloses paraules, fer-les teves. Menjar el llibre, què significa? Significa assimilar la paraula escrita, capaç de modelar pensaments, sentiments, àdhuc la vida. El text creix en la mesura que es llegeix; passava abans i passa ara. La lectura és aliment sòlid a la boca, paraules que es masteguen i es trituren a poc a poc, com un rumiant, una volta i una altra, que s’assaboreixen i restauren no el cos sinó l’esperit. Si la lectura és l’escorça, quan es paladeja es converteix en saba i més endavant en companya de per vida. Una bona lectura demana un temps determinat, un temps que afavoreixi la calma, el silenci, l’atenció, ja sigui a l’alba, a l’horabaixa o a la nit. Cal temps i seria un error fer-la a correcuita. És tot un ritual. Ambient, doncs, silenciós, receptiu, favorable a la concentració i a la relaxació, sense presses i assossegadament. La lectura és lenta i s’endinsa en les entranyes de la vida quan supera l’epidermis del text. És imprescindible donar-se temps per a la lectura, que és com una irrupció perdurable, on cada passatge va més enllà del temps. A mesura que s’avança en la lectura, hom entra dins de la seva dinàmica. Però cal saber llegir, interpretar, deixar córrer la imaginació, apassionar-se. Perquè el contingut no són solament paraules escrites, que per molts poden ser intranscendents i mortes, sinó tot al contrari, enclouen un sentit, és un monument viu, un missatge, un testimoni que demana infinita reverència. En efecte, una certa consideració per aquells o aquelles que les han escrites, puix que han posat la part millor del seu pensament, la substància de la seva vida. I de la mateixa manera que cal saber llegir, cal saber també recollir el testimoni de les paraules, el ritme propi de l’estil, el respir del text. La memòria té aquí paper fonamental. En temps passat, foren els monjos els qui aprenien el text de memòria, tot repassant-lo durant la jornada monacal. Era una autèntica ruminatio que s’havia de fer amb tot el ser: amb el cos, amb els llavis, amb la intel·ligència, amb la memòria. El procediment demana un mínim de coneixement crític, discerniment, perquè tot escrit necessita un comentari o una introducció crítica, que situï l’autor a la seva època, l’obra dins les conjuntures que l’han fet néixer, el text en el seu context, com també una acurada sol·licitud envers el vocabulari, amb matisos diferents d’un autor a l’altre, sense oblidar l’esperit crític necessari per fer-lo avançar. Per tant, no es redueix a simple lectura, sinó que també es llegeix amb els llavis i amb l’oïda, pronunciant la paraula, expressant-la i escoltant allò que es pronuncia. Aleshores la lectura es converteix en audició, atès que llegir significa escoltar; no es comprèn, si no allò que se sent. Antigament la lectura que es feia habitualment en els àmbits monàstics era en veu alta, d’aquesta forma llegint hom s’aplicava en l’art d’escoltar. La lectura esdevenia així una vera audició. En canvi, la lectura en veu baixa, silenciosa, tot i no ser desconeguda, era designada amb expressions particulars com tacire legere (llegir en silenci).