Aquest Primer de Maig ha vingut marcat per la pandèmia i les seves conseqüències. És un context difícil, que ha necessitat d’un esforç per part de tothom per evitar efectes més negatius.

Per això, és obligatori en primer lloc començar amb un reconeixement a les organitzacions sindicals i empresarials, que han demostrat una gran responsabilitat per acordar un marc de protecció juntament amb el Govern, per posar en valor l’instrument dels ERTO per a mantenir llocs de treball, per treballar en el reconeixement dels fixos discontinus a les nostres illes i per facilitar ajudes econòmiques per al manteniment de les empreses. Una demostració de que el diàleg social ha estat clau per al sosteniment del teixit productiu.

Sens dubte, en aquest context, el paper dels sindicats ha estat crucial per arribar a acords, i han demostrat la gran responsabilitat exercida per mantenir un entorn de convivència.

Per això, en segon lloc, cal posar de relleu la solidaritat col·lectiva de la classe treballadora, que ha acceptat pèrdues salarials i d’ocupació, en benefici de la protecció col·lectiva contra l’extensió de la covid-19. Les persones treballadores que han estat en ERTO durant tants de mesos, o cobrant una prestació extraordinària de desocupació (com és el cas dels fixos discontinus), han assumit un cost molt important, tant en termes econòmics, per una assumir una pèrdua salarial important, com en termes personal, ja que la inactivitat també ha deixat conseqüències en cada persona.

Son, per tant, enormes sacrificis assumits amb la finalitat de protegir-nos, de protegir vides. És una gran demostració de solidaritat, que és, alhora, el gran valor de l’1 de Maig.

Per al conjunt de les persones treballadores, la recuperació econòmica posterior a la crisi de la covid haurà de ser justa. No es poden acceptar més discursos d’ajusts econòmics necessaris pera a la recuperació; no és acceptable que es perdin més drets. No hi ha lloc per a més discursos trampa, com el doble joc que fa el Banc d’Espanya, indicant que els joves són els que més precarietat pateixen però, al mateix temps, defensa el manteniment de les actuals condicions, advocant per una no reforma del marc de les relacions laborals.

Necessitam una sortida inclusiva d’aquesta crisi, sense que el contracte temporal suposi la porta d’entrada a les empreses, que genera una precarietat endèmica per als joves. Tampoc el marc dels ERTOs pactats no poden suposar, en cap cas, una possible porta per als EROs, tal i com ja comença a plantejar la banca.

Ben al contrari: la recuperació ha d’anar acompanyada de millores laborals i ha de servir per millorar i garantir drets, a fi d’evitar que tants milers de persones treballadores temporals hagin quedat precàriament sense garanties de feina, quan haurien de tenir un contracte indefinit i una ocupació estable.

És el moment d’enfortir la negociació col·lectiva, que ha estat exemplar durant la crisi. També ha de ser exemplar per a la recuperació, i tornar a la prioritat del conveni col·lectiu sectorial com a referència de la negociació, és clau.

I, sobretot, no és temps per a fer passes enrere, sinó per enfortir el creixement reforçant els drets laborals. D’aquesta manera, l’esforç col·lectiu fet durant la pandèmia per totes les persones empresàries i treballadores permetrà també una recuperació completa per a les majories socials d’aquestes Illes.