Més d’un haurà pensat que vaig a parlar de sexe, però no, aquest article vol ser una reflexió envers la visió que tenim de l’esport a Espanya, del seu paper en la societat i dels valors i beneficis que genera.
És conegut que la pràctica regular d’activitat física i esportiva comporta nombrosos beneficis per la salut i que en les societats occidentals -molt especialment en l’espanyola- hauria de ser un hàbit gairebé ineludible davant l’amenaça d’algunes malalties pròpies d’aquesta civilització sedentària: l’obesitat, la diabetis o la síndrome metabòlica. Cal un compromís categòric de totes les administracions i els mitjans de comunicació en la promoció de l’activitat esportiva, però la realitat és ben diferent.
Per desgràcia el model esportiu imperant, potenciat de manera exponencial pels mitjans de comunicació i especialment centrat en el futbol professional, se centra de manera gairebé absoluta en la meritocràcia, l’orientació cap a l’ego, l’exaltació dels triomfadors, generant-se una estructura piramidal amb una pèrdua gradual de participants.
Un model centrat en els ídols -que moltes vegades estan lluny de ser uns referents adeqüats- afavoreix més la creació d’espectadors que d’esportistes, està més lligat a l’abandonament que no a l’adherència a la pràctica esportiva.
El problema encara és més greu quan veim el paper que té l’educació física en el currículum escolar, i la visió històrica que arrossegam d’aquesta assignatura (qui no ha sentit a parlar de les famoses maries) i de l’activitat esportiva simplement com un temps d’esbarjo o, per contra, com aliment d’expectatives desproporcionades d’alguns pares que sommien amb els seus fills convertits en un dels esmentats ídols o d’entrenadors obsessionats pels resultats, exposant els nins i nines a lesions en etapes de creixement i generant-lis problemes d’autoestima i frustració.
El mirall en el qual ens podríem mirar és el model educatiu finlandès, tan diferent del nostre i en tants aspectes que no pretenc abastar-ho en aquest article, però sí que compararem el tractament de l’educació física dins el currículum educatiu.
Per començar, els mestres d’educació física necessiten un màster per a poder dur a terme aquesta assignatura, i això en un país on per accedir al grau de magisteri s’exigeixen les notes més altes. L’assignatura compta amb un complet recolzament legal del govern, encarregat d’organitzar i finançar polítiques de millora de la salut, potenciar les competicions i també l’alt rendiment, però amb l’objectiu principal de l’augment del benestar i la salut.
L’Estat considera l’educació física una eina educativa cabdal que servei els alumnes per adquirir una actitud més positiva davant els processos d’aprenentatge, fins al punt que el 60% del currículum finlandès està representat per l’Educació Física, la Música i l’Educació Plàstica! Recordau les nostres maries?
Al país gairebé la totalitat de la població practica algun esport amb regularitat. No sembla fruit de la casualitat, veritat?
Islàndia va descobrir també ja fa molts anys el poder de transformació social de la pràctica esportiva. A finals dels anys 90 tenien un greu problema amb la seva joventut, d’hàbits sedentaris i amb problemes greus d’addiccions. Es va implementar un pla anomenat Planet Youth orientat a fomentar la pràctica esportiva, a més d’oci per a joves al voltant de la música i les arts (altre cop les maries del sistema educatiu espanyol) i l’èxit va ser aclaparador.
Mentre en aquests països es generen practicants de l’esport, a Espanya fins ara generam més espectadors que practicants.
Però és que fins i tot això està canviant, l’esport està perdent espectadors. I per molt que s’hi empenyi Florentino Pérez amb invents com la Superliga, no és una qüestió només de la qualitat dels partits televisats. La majoria dels joves actuals no dediquen el seu temps a mirar retransmissions esportives, ni encara que siguin practicants d’un esport. Perquè han de dedicar hores a veure un partit de futbol, per exemple, si a qualsevol plataforma poden gaudir del millor de la jornada resumit en només uns minuts? Millor encara, perquè no convertir-se en els protagonistes de l’acció en un simulador?
Hi ha una escletxa generacional amb la Generació Z (post-mil·lenista) davant la qual no es poden tenir els ulls tancats. Una recent enquesta de Whistle a Estats Units ilustra a la perfecció com els joves han redefinit l’essència, els límits i la naturalesa de l’esport. El 56% dels enquestats atorga la consideració d’esports a jugar al Fortnite i a simuladors de tota mena, i ho considera més important per la seva generació que els esports tradicionals.
I aquesta realitat pot agreujar el problema sanitari de les societats occidentals, amb unes noves generacions que consideren estar tancats a la seva habitació amb els comandaments a la mà una activitat esportiva. Esport sense activitat física i amb manca de socialització.
Fan falta polítiques molt més decidides encarades a fomentar la pràctica esportiva en tots els segments de la societat, un reforçament de l’educació física al currículum escolar, i una potenciació de l’esport base de manera que els doblers públics en mans de les federacions es dediquin a l’esport de formació i la generació d’espais per a la pràctica esportiva més generalitzada, i no tant a l’esport professional o d’alta competició.
Cal també una aposta decidida per la formació dins els clubs esportius, de manera que als entrenadors i entrenadores de totes les disciplines esportives se’ls pugui subministrar, però també exigir, un nivell de formació idoni per formar correctament els nins i nines que tenen en les seves mans.
També s’hauria d’analitzar quin paper juguen els mitjans de comunicació públics, que teòricament ténen una vocació de servei. El seu paper no hauria de ser oferir-nos els mateixos resums de les competicions professionals que ja ens ofereixen tots els mitjans privats. Quin espai dediquen a l’esport base?
