El futbol d’elit s’ha convertit en un negoci capitalista. Hem de partir d’aquesta premissa a l’hora d’analitzar la polèmica que s’ha suscitat durant la darrera setmana arran de la iniciativa de diversos clubs europeus de crear una Súperlliga europea que vingués a substituir a l’actual Champions League. M’ha fet molta de gràcia quan he vist a determinats directius del futbol professional apel·lar al romanticisme del futbol i a la suposada «insolidaritat» del promotors de la Súperlliga com a grans arguments en contra d’aquest nou projecte empresarial encapçalat per Florentino Pérez, president del Real Madrid CF. Cada pic que sento al president de la Real Federació Espanyola de Futbol (RFEF), i al president de la Lliga de Futbol Professional (LFP) flastomar en contra de la Súperlliga, em limito a pensar en el que cobren els dos protagonistes de les declaracions. Oficialment, i segons les darreres dades publicades, el president de la RFEF, Luis Manuel Rubiales, té un sou de 402.000 euros anuals, amb un percentatge de variable que podria dur a que cobri fins a 554.000 euros anuals; mentre que, Javier Tebas, el president de la LFP, va cobrar de sou durant l’any 2020, segons les dades publicades, 3,44 milions d’euros. Aquestes quantitats contrasten amb els salaris mínims dels jugadors de la pròpia LFP, que estan fixats en un mínim salarial de 77.500 euros pels jugadors de Segona A, i en 155.000 euros pels jugadors de Primera Divisió. I si aquestes xifres oficials dels dos màxims directius del futbol professional són significatives, no em vull imaginar el que cobren els directius de segon i tercer nivell de la RFEF i la LFP. I qui paga tota aquesta festa? La resposta seria que tot plegat es paga amb els ingressos provinents, directament, dels drets televisius, i, indirectament, de les apostes esportives. Bé doncs, dins aquest «negoci» que és el futbol professional, i en el marc d’una Unió Europea que té per estendard la lliure competència i la prohibició de la regulació de qualsevol limitació que afecti als preus i a la lliure competència, el govern espanyol va aprovar, durant el mandat de Mariano Rajoy, el Real Decreto-Ley 5/2015, de 30 de abril, de medidas urgentes en relación con la comercialización de los derechos de explotación de contenidos audiovisuales de las competiciones de fútbol professional. Amb aquest Decret Llei, en el cas espanyol és el govern el que marca el que pot i no pot cobrar a Espanya cada societat anònima esportiva (SAE) en concepte de drets televisius i, al temps, imposa d’una forma gairebé soviètica el repartiment dels ingressos televisius entre les diferents SAE. Si tenim en compte que durant la temporada 2018-2019 es varen pagar 1.578 milions d’euros en drets televisius a les SAE de primera i segona divisió, ens podem fer una idea del negoci impressionant que suposa el futbol professional a nivell estatal. Dels ingressos corresponents a primera divisió, el 50% dels mateixos es reparteixen a parts iguals entre tots les SAE de la categoria (art. 5 del RDL 5/2015), i el 50% restant, en funció d’una sèrie de criteris variables que tendeixen a afavorir parcialment a les SAE o clubs més grossos (Real Madrid, FC Barcelona i Atlètic de Madrid). I si van així les coses a nivell estatal, ens podem imaginar el que passa amb la Champions League, amb un sistema en el qual la UEFA es dedica a subhastar els drets televisius per lots al millor postor. Dins aquest marc, els clubs grossos de tota Europa estan de cada pic més farts de veure com són ells els que generen el major volum de facturació del negoci futbolístic, i després han de repartir el pastís amb tota una sèrie d’agents (des de comissionistes federatius, fins a SAEs sense gairebé massa social...) que se n’aprofiten d’ell, de forma, a més, totalment antieconòmica des d’un punt de vista capitalista. El nivell d’audiència televisiva d’un partit Manchester United contra el FC Barcelona, no té res a veure amb l’audiència que pugui tenir un partit RCD Mallorca (si acaben tornant a primera divisió) contra el mateix FC Barcelona. Per tant, el desideràtum últim, confés o no, de tots els grans clubs europeus és acabar eliminant a llarg termini les lligues «nacionals» i passar a jugar en una única lliga europea de grans clubs; una gran lliga, basada, a més i molt probablement, amb el model de franquícia. És aquest el model de tot l’esport professional nord-americà (pensem en la NBA, NFL, MLB, NHL, etc.); un model que, forçosament, i amb el pas del temps, s’acabarà implantant també a Europa. La Súperlliga ha estat un primer intent, no sabem encara si infructuós del tot o no, que ha obert la porta a aquest projecte d’una lliga futbolística europea que superi les mediocres lligues «nacionals». Jo, personalment i com a simple espectador televisiu del show business futbolístic, les alabo el gust als dirigents que promouen la Súperlliga. Si he de pagar el mateix com a consumidor, prefereixo veure un Real Madrid – PSG el diumenge horabaixa, que no un Real Madrid – Cadis. En quant al romanticisme i al corporativisme al que apel·len la RFEF i la LFP només dir una cosa: des de fa anys som molts el que venim denunciant la mort del futbol tal i com el visquérem de nins; un futbol romàntic que ha estat totalment destruït per part del capitalisme. Tal i com diu un lema creat per l’afició del Club Africain Tunis, i que molts aficionats subscrivim, el futbol és un esport «created by the poor, stolen by the rich (creado por los pobres, robado por los ricos)». D’aquesta manera, el meu consell pels aficionats futbolístics amb cor romàntic que encara queden, és que ignorin les disputes capitalistes entre la LFP i els impulsors de la Súperlliga; i, de poder ser, en compensació, es facin socis del club de futbol del seu poble, jugui a la categoria que jugui. La societat, i el futbol entès com un esport noble, a ben segur que ho agrairan. Odi etern al futbol modern!
