El dissabte 3 d’abril, Ramon Aguiló publicava a les pàgines centrals del Diario de Mallorca un article d’opinió titulat El Parlament y el Govern son el origen del disparate centrat, tot ell, en el debat obert durant les darreres setmanes en relació amb els canvis de noms d’alguns carrers de Palma.
Ens hauria d’avergonyir com a societat moderna, democràtica i respectuosa amb els drets de les persones que encara ara persisteixin entre nosaltres els vestigis que honoren una dictadura cruel i assassina. Precisament, l’objecte de l’Informe sobre simbologia Franquista cerca donar els elements necessaris a les institucions públiques de les nostres illes per a què puguin corregir aquest dèficit democràtic que, malgrat els anys transcorreguts des de la mort del dictador, malgrat els batles i batlesses que han presidit els ajuntaments, en aquest cas el de Palma, encara ara persisteix en la vida pública.
Tornant a l’article en qüestió, he de reivindicar la nostra feina. Sí, la feina que vam fer aquells als quals es refereix l’articulista com a «tríada gloriosa». I ho he de començar reconeixent que Aguiló té una part de raó en tota la seva anàlisi perquè parla des del més profund dels desconeixements, la qual cosa el porta a assumir conclusions allunyades de la realitat.
És cert que tot parteix del silenci. I no estic parlant del silenci d’anys a què se’ns ha volgut sotmetre. Estic parlant de l’actual silenci institucional, el silenci del govern Balear, d’Yllanes i de la Secretaria de Memòria Democràtica si no és que, com Aguiló, parteixen del desconeixement més absolut, que, hores d’ara, no han aparegut públicament per aclarir les errades que ha generat el no haver fet públics tots els estudis que vam fer «la tríada gloriosa». Ni tan sols una paraula de suport, o de defensa de la feina feta.
No hi ha un només un Informe sobre Simbologia franquista. Hi ha una Informe sobre les Víctimes de la repressió franquista, un altre sobre les clausures de les Societats obreres i els seus locals, un altre Informe sobre els homes empresonats durant la repressió (amb 8.200 registres), un altre sobre les dones empresonades (un informe inicial amb 300 dones) i encara un altre sobre els mestres que patiren la repressió amb més de 400 noms de docents perseguits per practicar la seva professió. Ocultar això, o no fer-ho públic, que és el que està passant, fa que, persones com Ramon Aguiló, analitzin amb una profunda lleugeresa, un immens desconeixement, la nostra feina de molts mesos, es quedin en l’anècdota de quatre o cinc carrers i l’elevin a la categoria de definitiva, donant-li la importància que en cap moment ha tengut. Un silenci que persisteix i indueix a error a tots aquells que, a partir d’una informació ínfima i segada, troben l’excusa per desacreditar persones i institucions.
En el cas de Palma, l’informe recull els noms de 60 vies públiques, a més dels carrers que tant han ofès i indignat algunes persones i alguns opinadors, entre els quals, si Ramon Aguiló hagués llegit l’informe, hi hagués trobat Via Portugal, Via Alemanya i Via Roma que, si és veritat que el preocupen tant, quan era batle de Palma els hagués pogut eliminar.
Precisament, aquesta «inventada» absència serveix a Aguiló per indicar que els autors dels informes (que no informe) som diplomàtics amb el que és estranger mentre que el que és espanyol «se machaca» i que «los llamados expertos [...] han demostrado ser esclavos de su ideología». Es tracta, i permeti’m que ho digui així, d’una absoluta barbaritat només atribuïble al desconeixement i a la ignorància. Desconeixement perquè no sap res dels meus dos companys, al contrari que de mi, que sí que m’hauria de recordar perquè som un dels que, desinteressadament, vaig fer feina al seu costat perquè pogués complir el seu somni de ser secretari general del PSIB, partit gràcies al qual és qui és i del qual ara n’abjura. Ignorància, molt greu, perquè opina sobre un informe que no ha llegit i que, per tant, desconeix. És, aquest, un punt fonamental i imprescindible per poder emetre opinions justes i assenyades, sobretot quan l’objectiu és desacreditar altra gent. Conèixer, estudiar, saber de què es parla.
Si, tant Ramon Aguiló com molts dels que ens han atacat (l’insigne Pérez Reverte inclòs), haguessin llegit tan sols la introducció del famós informe sobre simbologia, si ho haguessin fet, se n’haurien adonat que, pel que fa als carrers objecte de la polèmica, Marçal Isern va introduir la relació amb una extensa explicació que, textualment, acabava afirmant «a dia d’avui queden encara tot un seguit de vies urbanes vinculades al franquisme de la guerra civil i la dictadura». Efectivament, es tracta de carrers els noms dels quals no foren escollits a l’atzar, sinó que perquè el franquisme no va dubtar a apropiar-se de les figures rellevants del país i fer-se-les seves, representants dels seus valors universals. Més enllà, però, d’aquesta afirmació, pretenc que els lectors centrin la seva atenció en la paraula emprada per Isern: vinculades. En cap cas afirma que ni els noms ni els vaixells fossin franquistes, sinó que existeixen al nomenclàtor de Palma perquè així ho va decidir un Ajuntament franquista. La responsabilitat de prioritzar els carrers dels quals s’ha de canviar un nom no pertany a qui signa un informe, pertany a les institucions.
La posició d’enfant terrible és molt difícil, perquè exigeix feina, anàlisi, estudi i opinions fonamentades en el rigor i en el coneixement complet del tema de què es parla. Del contrari, passa com en aquest article de Ramon Aguiló, que és, realment, un «escrito sin red».
