Habitatge, comença la partida

Si tot s’ha fet bé, què pot sortir malament? Si l’article 47 de Constitució Espanyola defensa que «tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat». Que «els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret». I que «regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació».

Si els articles 36 i 42 de la Llei 5/2018 de l’habitatge de Balears permeten al Govern «dur a terme l’expropiació forçosa de l’ús temporal d’aquells habitatges» de grans tenidors, això és d’entitats o particulars amb més de deu propietats que no s’han tret al mercat en un termini de dos anys. Ben segur que el conseller Josep Marí i el seu director general Eduardo Robsy no són tan ignorants com la diputada eivissenca de Vox Patricia de las Heras, que commemorà l’1 de març «la expulsión de los musulmanes y la reconquista cristiana». El Govern està farcit d’alts funcionaris i assessors que hauran estudiat a fons el tema des de les òptiques legal, social i econòmica.

Si està fora de dubte que la crisi de la covid-19 està causant una allau de desnonaments. Si tenim clar que una societat com la balear no es pot permetre la insolidaritat amb aquells que pateixen la manca d’activitat econòmica. I no es tracta només dels restauradors, dels explotadors de bars i dels empresaris hotelers.

Si tot s’ha fet bé en l’expropiació temporal de 56 habitatges, què pot sortir malament? Si només es tracta de llogar per 391 euros al més pisos que no generen cap ingrés als seus propietaris, què es pot tòrcer? Si els aparents perjudicats són bancs i fons voltors incapaços de treure profit als seus béns, què pot posar fre a una mesura que alguns ja consideren insuficient davant la magnitud de la crisi?

La resposta és tot. Tot se’n pot anar en orris. Sense ànim d’omplir una dotzena de pàgines del diari, recordarem els casos recents de les sancions anul·lades a les comercialitzadores d’habitatges vacacionals, el túnel de Sóller o el Règim Especial de Balears, que el Parlament ha decidit dur al Constitucional. Les lleis entretenen als parlaments, però de vegades són paper banyat. Amb això, les cambres legislatives s’assemblen a les nou muses, que quan es mostraren davant Hesíode li digueren: «Sabem contar mentides que semblen veritats, i sabem, quan volem, proclamar la veritat».

El primer problema pel Govern arribarà des del front judicial. Tal vegada es rompi la dinàmica habitual, però la majoria de partits acaben en derrota de l’interès públic davant els drets privats. Si Codere, Betway o William Hill permetessin apostes, una victòria governamental es pagaria millor que una del Constància contra el Barça.

El segon entrebanc és el de la possible incompetència de la gestió pública. És raonable un cert temor amb una administració que té com a senyera un funcionament paquidèrmic. Les mesures han de ser àgils, econòmicament viables i eficients. Si l’expropiació temporal d’aquests 56 habitatges incompleix aquest principi, ens trobarem davant una traca amb molt de renou i poc fons.

Haurem de romandre a l’espera del resultat final. De moment tenim el de sempre. Guerra de tuits. Pablo Casado ha escrit: «Es intolerable que el PSOE de Balears expropie viviendas y atente contra la propiedad privada, la seguridad jurídica y la libertad individual». La seva solució al problema és construir més, assegurances de lloguer, deduccions fiscals i avals públics. Francina Armengol ha replicat: «Lo intolerable es que cuando peor lo pasan los ciudadanos, el PP siempre defienda a los especuladores y no el derecho constitucional a la vivienda. O se está con los especuladores o con la gente».

La presidenta ha mogut un humil peó en aquesta partida. Passarà un temps abans que sapiguem si dona escac i mat o li donen.