La influència política de Balears sempre s'ha mantingut per sota de la seva aportació als comptes de l'Estat. Paga i calla, és la resposta que les illes reben dels governs estatals. Des d'Antoni Maura, la grossa de la loteria del repartiment d'alts càrrecs ha caigut poques vegades per aquí.
Aquesta setmana s'han donat dues circumstàncies que demostren el nul poder decisiu que tenim a Madrid. El dia 12 es compliren vint-i-cinc anys d'una reunió en la qual es determinà el futur de la comunitat. Com és natural, se celebrà a Madrid, al despatx de José María Aznar. El líder del PP estava assegut a la seva taula i fumava un puro. Gabriel Cañellas acabava de guanyar les eleccions autonòmiques amb la primera majoria absoluta dels populars sense necessitat de coalitzar-se amb els regionalistes. Però el president del Govern es trobava assetjat per l'escàndol del túnel de Sóller. Aznar pronuncià una frase definitiva: "No puedes ser una piedra en mi camino hacia La Moncloa". I l'obligà a dimitir. No li importaven les Balears ni el finançament il·legal del partit. Sols la seva carrera política.
El dimarts es va conèixer que la ministra de Turisme, Reyes Maroto, havia destituït a la mallorquina Bel Oliver com a secretària d'Estat. Aquest càrrec sempre ha estat un caramel per a una comunitat dependent de la indústria dels viatgers. Oliver ha estat acomiadada de la forma més humiliant, amb una potada cap a la insignificança. Balears perd poder en un moment en el qual la crisi de la Covid enfonsa el seu manà i es queda sense representació en els nivells més alts de l'administració central.
El passat no millora el present. Ni un sol ministre illenc en la II República ni en les quatre dècades de dictadura de Francisco Franco. La UCD rescatà Santiago Rodríguez Miranda per al ministeri de Treball quan el partit fundat per Adolfo Suárez ja anava cap al cementiri. Felipe Gonzàlez encomanà Fèlix Pons la complexa entesa amb les autonomies. És veritat que després el situà a la presidència del Congrés, però aquest és un càrrec on, per les seves pròpies característiques, es llueix molt i s'influeix poc. Aznar posà l'any 2000 a Jaume Matas al davant del políticament insignificant ministeri de Medi Ambient amb un únic objectiu: recuperar el Govern de Balears que havia perdut un any abans. La cosa acabà malament.
La secretaria d'Estat de Turisme ha estat una aspiració constant dels polítics illencs. Repassem els que l'han ocupada. Joan Mesquida ho aconseguí amb Rodríguez Zapatero, però perdé la categoria de segon nivell ministerial per quedar-se en secretaria general. Isabel Borrego hi arribà com a palmesana d'origen, però quan l'anomenaren ja era regidora de la molt madrilenya localitat de Pozuelo de Alarcón. I, sobretot, era parella del molt influent portaveu parlamentari del PP Vicente Martínez Pujalte, a qui va rescatar de l'Opus i de la seva condició de fadrí etern. Borrego exercí tant la seva mallorquinitat que ara és diputada per Múrcia. En la lluita pel càrrec turístic va guanyar sense necessitat de VAR a Miquel Ramis. Bel Oliver té un currículum ministerial breu i no més brillant que el dels seus predecessors.
La minsa influència illenca en el govern central queda demostrada per la història. Si algú pretén cercar les raons d'aquesta marginalitat, basta recordar una anècdota d'Antoni Maura. Quan el futur president del Govern espanyol estudiava Dret a la Universitat Central, era objecte de befa per part de professors i companys pel seu fort accent, en definitiva, per la seva condició de mallorquí. Segle i mig després, encara se'n riuen de nosaltres.
