Depèn. Com diu la cançó, de què depèn? segons com es miri, tot depèn. Depèn de tu, depèn de mi, d'ell i ella. Si aconseguim passar d'una primera, segona i tercera persona del singular a una primera, segona i tercera persona del plural sense fer-nos mal a nosaltres mateixos i mateixes, sí, pot anar bé.
Amb la desescalada quasi tothom va fora fites, i precisament ara, és quan més "capet" hem de tenir. Les accions programades són relativament fàcils de dur a terme, les que ens permeten flexibilitat són les que expresen qui som en realitat. Crec que si actuem per obligació i por a les sancions? som un tipus de ciutadania, si actuem per convicció i sentit cívic en som un altre.
Tot anirà bé? Depèn, si sols importa "el jo" en la presa de decisions, no crec que vagi bé. La pandèmia per la Covid-19 i la crisi sanitària ens han obligat a fer una aturada en el camí, i qui ha anat viu, viva, ha reflexionat i ha aprofitat per entrar dins ell mateix, dins ella mateixa? Sols així, tal vegada es pot ser capaç d'entendre un poc més com va el món, anant de dins a fora, per a poder tornar de fora a dins.
Tot anirà bé? Quin és el meu marge d'acció? Penso que, sense forçar res, tothom té el seu marge d'acció, i aquest comença en com tractes a la teva parella, veïnats, segueix en si ets cívic als espais públics, en com tractes als companys de feina, en quin tipus de decisions o accions prens en funció del poder que la vida t'ha procurat. Tot importa, tant regalar un somriure quan ens creuem amb algú caminant pel carrer, com en la decisió d'executar o eliminar l'aplicació d'una llei. En qualsevol àmbit tens marge d'acció, siguis cuiner en l'atur o magnat d'una multinacional, això sí, tot i que està clar que tots i totes som iguals en Drets i Dignitat, la crua realitat és que no és el mateix parlar al món des d'adalt que des de baix, ni estar en primera línia o no. Ens queda un llarg camí cap a la igualtat, tot i que anam a velocitat de creuer, serem capaços de posar el rumb correcte d'aquest vaixell?
Anirà bé si cerco l'equilibri per a que el meu "jo" no sigui trepitjat alhora que sóc capaç de tenir cura d'allò global. No estic parlant d'utilitarisme, (filosofia que aposta pel màxim bé pel màxims possibles), estic parlant de justícia. Si pens en global, però actuo en local, tal vegada també seré capaç d'entendre que l'aturada massiva mundial per raó de la Covid-19, ha estat un avís, i així, tenint en compte tot plegat, tal vegada ens pot començar a anar un poc bé.
Es pot transformar el món? Un virus, un ésser microscòpic ho ha fet. I nosaltres? Vàrem passar d'adaptar-nos al medi per a adaptar el medi a nosaltres, ha arribat el moment de reaccionar. Els humans som els hostes amb més poder d'aquesta casa, el planeta, i aquesta família, la humana, si està en constant conflicte amb ella mateixa i amb una llar on de moment encara hi és en préstec, de veres pensa que "tot anirà bé"?
* Professora de Filosofia i escriptora
