En el centenari del naicement de Primo Levi (1919-2019)

A finals de la centúria passada Jean-François Forges va escriure un llibre amb el propòsit de fer reflexionar als joves des de les aules sobre la massacre jueva provocada pel nacionalsocialisme hitlerià en la Segona Guerra Mundial, amb el títol Educar contra Auschwitz. Història i memòria, on s'interpel·lava com educar després d'Auschwitz. És un deure —afirmava— transmetre a les generacions futures que les cendres de més d'un milió de persones en el camp de concentració d'Auschwitz —per citar-ne un dels més coneguts—, fou causada pel simple fet que eren d'origen jueu. La Xoà, com alguns pensen, no és un tema esgotat en matèria d'investigació històrica de la qual no cal parlar-ne més; ans tot al contrari, toca als historiadors agafar el relleu, ja que la immensa majoria dels testimonis que varen sobreviure ja han desaparegut. Història i memòria van agafades de la mà, es necessiten mútuament, ja que no hi ha memòria sense història, ni història sense record. Records, certament, angoixants i sovint d'una crueltat que mai haguéssim pogut ni imaginar. No es tracta de recrear-se morbosament en tals esdeveniments, però tampoc els hem d'embellir, potser perquè parlen per si mateixos. Aquesta fou precisament la tasca de Primo Levi, que a través de l'escriptura va denunciar la massacre nazi i va guardar la memòria de les víctimes, essent ell mateix una víctima que va sobreviure a aquest horror. Així doncs, amb l'avinentesa del centenari del naixement de Primo Levi, ens fem ressò novament de la seva obra literària, especialment Si això és un home, que inaugura la Trilogia d'Auschwitz, essent la primera aproximació a l'experiència en el Lager (amb aquest nom alemany, Levi designava tant els camps de concentració o de treballs forçats com els camps d'extermini). En el prefaci de l'edició catalana diu que el Lager és producte d'una concepció del món portada a les últimes conseqüències amb coherència rigorosa: mentre la concepció subsisteix, les conseqüències ens amenacen. I continua dient que la història dels camps d'extermini hauria de ser entesa per tothom com un sinistre senyal de perill. D'altra banda, la revista jueva de cultura Raíces, núm. 120 d'aquest any presenta alguns monogràfics ben interessants sobre la figura i personalitat de Levi on, entre altres coses, es planteja l'enigma de la seva mort -un enigma dins d'un enigma-, accident o suïcidi? Mentrestant la Universitat Complutense de Madrid, sota el patrocini de la Facultat de Filologia i altres institucions d'abast mundial, celebrarà a finals d'octubre un Congrés Internacional interdisciplinari sobre Primo Levi sota el títol Memòria i escriptura.

Primo Levi neix a Torí el 31 de juliol de 1919 en el si d'una família de jueus piamontesos, d'origen sefardita, aquells que havien estat expulsats de l'Espanya dels Reis Catòlics i de Portugal i d'altres indrets com la Provença. La Itàlia d'aleshores s'havia convertit en una mena de monarquia constitucional després de la seva Unificació (1870) sota els diversos reis de la casa dels Savoia, però que durà poc, ja que a partir del 1925 fins al 1943, Itàlia es va convertir en una dictadura feixista amb Mussolini al capdavant. En el novembre de 1938, quan Levi era estudiant de química a la seva ciutat natal, tot seguint el model de protecció de la sang alemanya i del seu honor (lleis de Nuremberg de 1935), varen entrar en vigor les lleis racials que, entre altres coses, impedien l'accés als jueus a estudis superiors. A Levi això no el va afectar, ja que pertanyia a un pla antic, però una vegada finalitzat els estudis, el seu títol fou segellat amb les paraules "de raça jueva". En el 1942, en plena Guerra Mundial, comença a treballar com a químic en una fàbrica de medicaments suïssa on entrarà en contacte amb cercles antifeixistes i també amb els partisans de la vall d'Aosta que lluitaven contra la praxi opressiva del feixisme. Finalment és pres el 13 de desembre de 1943 per les milícies feixistes quan tenia vint-i-quatre anys i el 22 de febrer de 1944 fou transportat, juntament amb altres jueus, en un tren de càrrega cap a Auschwitz. Deixa d'existir com a persona i es converteix en un número tatuat en el braç, el 174.517, que li recordarà per sempre el seu pas per aquest lloc. Myriam Anissimov, biògrafa de Primo Levi, esmenta que en el camp de Monowitz-Buna on fou destinat finalment, un subcamp d'Auschwitz, Primo Levi observava i registrava en la seva memòria tot el que realment passava al seu voltant, s'adonava que l'ésser humà posat en una situació extrema encara tenia la capacitat de triar, de fer el bé o el mal, analitzava el comportament de les víctimes i dels mateixos botxins incapaços d'aplicar el ius humanum, mirava com funcionava la màquina deshumanitzadora, per a fer viure o morir en la indignitat. A Si això és un home, Levi dedica als que viuen segurs, en les seves cases escalfades, aquestes paraules: "Considereu si això és un home, qui treballa en el fang, qui no coneix la pau, qui lluita per un tros de pa, qui mor per un sí o un no. Considereu si això és una dona, sense cabells i sense nom, sense forces per recordar, els ulls buits i el ventre fred, com una granota a l'hivern". Per increïble que sigui, "penseu que això ha passat".