El turisme és un bé públic i és un privilegi pels paisos amb atractius per convertir-los en bons productes. És fràgil com a part del medi ambient i per tant, humanament, fàcil de destruir. És un bé públic patrimoni de tots que li correspon el paper d'actiu social i no ser utilitzat com a bé lliure aprofitat com a factor de producció en benefici particular i sectorial. El seu paper més important hauria de ser de creador de sinèrgies i no competidor i destructor dels altres sectors de producció com ha estat. Les externalitats negatives que produeix les hem de suportar els residents, com si subvencionàssim entre tots les activitats econòmiques del turisme. Ens retreuen sempre que crea riquesa, quina riquesa? Creació d'ocupació temporal lligada a un augment insostenible de més dependència que crea més necessitats que no ens fan falta, conseqüència d'apetències sectorials i no d'interès general. Repercussió negativa en més atur (de residents i no residents) molt lligat a la fórmula fixos-discontinus, la qual cosa és com una subvenció a les activitats econòmiques amb cost públic que repercuteix en els residents. Els costos de manteniment d'infraestructures els pagam els residents. La saturació progressiva (gran factor d'insostenibilitat) minva ferm la qualitat de vida dels residents.
S'han malbaratat grans quantitats de doblers públics en pèssimes gestions polítiques, la fracassada reconversió integral (?) de la Platja de Palma n'és un exemple. No té perdó de Déu els doblers tudats fa pocs anys, que en foren culpables tots els partits polítics (governants i oposició). El turisme ha estat des de sempre la gran assignatura pendent dels polítics que no han sabut planificar ni gestionar el seu desenvolupament, pràcticament han estat teresetes de les imposicions dels operadors turístics i hotelers amb les armes d'elit de poder. Amb això no vull dir que tots ho hagin fet tan malament, ni ha que ho han fet pitjor. Cal recordar la gestió dels exconsellers Nadal, Delgado, Martínez, amb les legalitzacions de places il·legals dels hotels, increment de places hoteleres i plantes en els hotels, com alguns exemples. I després es parla banalment de saturació! Això és augmentar la insostenibilitat i destruir turisme. Es banalitza i mercantilitza el concepte de sostenibilitat. Els partits polítics i empresaris hotelers se'n omplen la boca, ven i fa vendre com a publicitat. Ara vendran eleccions, els programes de tots el partits polítics estaran farcits de medi ambient, sostenibilitat i qualitat turística (cal dir però la poca credibilitat de compliment que tenen els programes electorals). Però si encara tots mesuren quantitativament l'èxit de gestió amb màxims d'estades (saturació) i màxims de despesa (encara que sigui en alcohol)!
Segur que un bon grup de partits tornaran prometre fer una veraç ecotaxa com a legislatures anteriors per després no complir-ho, només es creen imposts de recaptació sense finalitat concreta i que molt poc tenen de sostenibilitat turística. Tampoc no és just que els residents hagin de pagar impost per utilitzar places turístiques, que ja paguen prou imposts per subvencionar activitats turístiques. Qui és el culpable de la situació del nostre turisme? Aquí hi ha un gran i complex debat que ni tan sols m'atrevesc a sintetitzar en poques línies. Només apuntaré la necessitat de tenir ben en compte les premisses i conceptes citats abans, el funcionament d'un sistema turístic ben estructurat en la seva gestió, amb escrupolós compliment del paper que hi juguen des de l'Administració com a planificador; els turistes com a consumidors; els mecanismes públics i privats; els sistemes de transport, de connectivitat i de mobilitat turística; la destinació turística o territori; fins els ciutadans residents; com a components més bàsics.
Sens dubte el responsable principal és l'Administració. Els empresaris de les activitats econòmiques senzillament han fet el que els han deixat fer de les seves demandes (amb interessos particulars de bona o mala fe). Els ciutadans residents en són en bona part culpables ja que han tingut sempre el dret i l'obligació de dir quin turisme volen, quant en volen i fins a on en volen. Quan arriba el moment que són els propis residents, en aquests recents darrers anys, que noten de manera massa directa en molts d'aspectes de la vida quotidiana una sensació d'ofegor i pèrdua de qualitat de vida, resulta el millor indicador fins on pot arribar la suma global dels impactes negatius que han passat a superar els positius. És quan el turista ja s'ha convertit en competidor amb el resident en el consum de recursos i que la qualitat de vida per ambdós se'n ressent. Últimament grups d'interès no productius han manifestat fermament la insostenibilitat progressiva del turisme que tenim (llàstima no ho fessin ja fa 40 anys) . Polítics, grups d'interès productiu, hotelers, ... han contribuït a fer més confús el turisme batejant els fets de "turismefòbia", com si, fent l'estruç, volguessin seguir amagant la realitat, quan el que han fet els manifestants ha estat justament protestar de l'actual model turístic i defensar-ne una millor qualitat.
Geògraf i arquitecte tècnic
Especialista universitari en economia del medi ambient i dels recursos naturals
