Totes les festes més o manco institucionalitzades de qualsevol comunitat —tant les cíviques com les religioses— generen, a força de dur-se a terme, el seu propi costum. Qui hi participa i com ho fa no són qüestions banals, sinó molt importants perquè, en molts d'aspectes, la festa és una escenificació de la societat mateixa, dels col·lectius que l'integren i del pes que hi tenen. Tot plegat, a força de repetir-se, es converteix en tradició. Per mor d'això mateix, qualsevol canvi en la festa suposa trencar-la. I, gairebé sempre, això és el reflex de canvis socials, o de tensions entre els diversos col·lectius. Era així abans i així és ara.
Un exemple clar i llampant en són els successos que es produïren a la festa de l'estendard del 31 de desembre de 1655. En aquell temps, els canonges de la Seu —un col·lectiu molt poderós aleshores— tenien conflictes amb el poder civil, per qüestions de jurisdicció. I per fer avinent el seu disgust intentaren boicotejar la celebració de la festa de l'estendard. Sobre això, els representants de la ciutat i del regne —els jurats— escrivien al rei que el capítol i els canonges de la Seu "buscan continuamente nuevos modos como encontrarse y desautorizar también al Reyno". Segons els jurats, intentaren fer-ho el 31 de desembre "que es el día más festivo deste reyno". Aqueix dia era —així ho llegim en la carta adreçada al rei— una "fiesta de Vuestra Magestad y del reyno", tant de la ciutat com de tot el regne, en la qual es recordava i celebrava —llegim en un altra carta dels jurats— "que el gloriós Rei en Jaume entrà triomfant vencent la morisma que en esta ciutat se trobava per lo qual en acció de gràcies fa esta [ciutat] i regne solemne festa i processó el matí". Però aqueixa festa també tenia un evidentíssim costat religiós, que feia necessària la participació del clergat de la Seu. Els jurats ho explicaren en la seva carta al rei, en la qual fan una descripció detallada de la festa de l'estendard, que es paga reproduir: "Ayer a 31 de diciembre que es el día más festivo deste reino en que celebramos el dichoso día en qué entró en esta ciudad en el año 1230 el glorioso rey don Jaime el Conquistador y en acción de gracias de tan feliz suceso se hace una procesión general del clero y religiones, que sale por afuera de los muros y entra por la misma puerta por donde entró el serenísimo conquistador disparándose la artillería y dando cargas las compañías con festivo y alegre concurso de toda la ciudad". Els jurats explicaven que cap any la processó podia sortir molt prest, a l'hora prevista, cap a la Seu, perquè havien d'esperar "a la plaça de Corte [que] pasen las tropas de caballería y después las tropas de caballería que conducen el baile y veguer y después las compañías sacando últimamente los jurados por sus propias manos el mismo pendón y estandarte del serenísimo señor rey, que enarbolan en medio de dicha plaza" (és a dir, el que fan actualment els regidors). Així mateix, havien de rebre el virrei —que representava el rei a l'acte— perquè a la fi tots els integrants de la comitiva "entren en la iglesia mayor [la Seu] y se comienza la procesión". Que els jurats, el virrei i tota la processó civil fessen tard s'havia convertit en un costum, com també s'hi havia convertit que el capítol i canonge de la Seu enviassen diferents clergues als jurats per donar-los pressa, cosa que, a la pràctica, equivalia a l'orde de començar la processó. Però aquell any no va ser així, perquè el clergat de la Seu —hem de pensar que per mostrar el seu desacord amb el poder civil— no els enviaren cap avís, "sino que mucho antes de la ora que se ha acostumbrado siempre, han hecho los canónigos salir la procesión sin esperar al virrey, jurados y magistrado de modo que cuando entramos en la iglesia hallamos que ya había rato que se había ido la procesión". Tota la comitiva civil, dirigida pel virrei i pels jurats, es va dedicar a mirar d'encalçar la processó religiosa, sense aconseguir-ho. Això, argumentaven els jurats, suposà deteriorar "la autoritat del regne" i que " los canonges intenten tenir rey per sí y no volen conèixer rei ni regne"; és a dir, que qüestionaven l'autoritat del virrei —representat del rei— i dels jurats —representants del regne—. Segons els jurats aqueixa feta, que apareix descrita com una "extraordinaria novedad" —és a dir, com una ruptura de la tradició— va trasbalsar l'opinió pública i va motivar que el virrei ordenàs la supressió de la festa d'aquell any. Els canonges havien aconseguit el que volien, trastornar la celebració de la festa més important del regne i, d'aqueixa manera, patentitzar de manera pública ferm el seu descontentament, "con nota y escándalo común". Això va fer que els jurats convocassen el consell general —és a dir, amb la participació de tots els consellers, forans i ciutadans— en el qual es va resoldre comunicar el succés al rei, deixar de fer els actes públics a la Seu, i fer-los a partir d'aleshores a Santa Eulària ("y esta cosa solo fin de no haver de concernir ni hallarnos en parte donde los canónigos puedan perder el respeto al virrey i magistrado del Reyno"). Només ho va evitar la intervenció del rei que, a la pràctica, va obligar al regne —els jurats— a restablir les relacions amb els clergues de la Seu. Així, idò, la tradició s'hauria de reprendre. L'estendard tornaria anar a la Seu.
