Tret dels que pertanyen als sectors més retrògrades de l'Església, els catòlics deuen haver vist amb satisfacció i esperança la trobada recent, a Lund, del papa Francesc amb representants de la confessió luterana. La Història és plena de rivalitats entre catòlics i luterans, que arribaren a guerres amb una mala fi de víctimes mortals. Si ara, autoritats de les dues parts se troben amistosament, quan un recorda temps passats i encara recents quasi no s'ho acaba de creure. El papa hi va parlar elogiosament de Martí Luter. Heretge excomunicat antany, avui és reconegut com un valor en teologia, que no se torbarà a esser matèria d'estudi en els seminaris.
Dels intents d'acostament entre les branques del cristianisme, n'hi ha precedents. El darrer concili en va tractar, hi ha una encíclica del papa Joan Pau II sobre el cas, de temps enrere se fan pregàries "per la unió de les esglésies", que no sé ben bé quin sentit poden tenir. Pareix que Déu hi hauria de contestar: si vos voleu unir, per qui estau?
Certament, la divisió entre els cristians i fins i tot la pluralitat mateixa de religions contribueix a desacreditar el fet religiós. Una objecció elemental les posa en entredit: si hi ha un déu, i un déu únic, ¿com s'explica que no se manifesti igualment a tots els pobles i a tots els homes? És la vuitena de les dotze proves que l'anarquista francès Sébastian Faure presentà contra l'existència de Déu: "La multiplicitat dels déus és testimoni que no n'existeix cap. Déu no seria just si se manifestàs a uns homes sí i a uns altres no, a uns d'una manera i a uns altres d'una altra".
Un professor de teologia hàbil refutaria aquesta objecció, però així i tot és evident que, si la pluralitat de religions no demostra la inexistència de Déu, és nociva en tant que provoca bregues i persecucions. Benvingudes sien, doncs, totes les passes encaminades cap a una harmonia i col·laboració entre creients.
Jo no sé què succeirà en el futur. Potser les guerres de religió arribaran a desaparèixer del món, però no veig com puguin, les múltiples religions, arribar a confluir en una de tota sola. Sense sortir de les monoteistes, no se veu de cap manera com el Judaisme i l'islam acceptin la trinitat ni pareix que el cristianisme, per la seva part, hi pugui renunciar.
Podria parèixer que l'objectiu de l'ecumenisme, és a dir, la unió entre catòlics, ortodoxos i protestants, ja seria més viable. Potser és un objectiu no tan llunyà, però hi ha massa camí per córrer: hauríem de començar per unir els catòlics, que discrepen en qüestions tan marginals com ara si la comunió ha d'esser amb la llengua o si pot esser amb la mà, cosa que alguns consideren un sacrilegi. Si una trivialitat com aquesta és motiu de desunió, pensau com hi pot haver acord en punts essencials. I no vos penseu que les altres religions no disputin: dins l'Islam mateix, que pareix una religió ben homogènia i consistent, hi ha xiïtes i sunnites, i se persegueixen fins al punt de cometre atemptats mortals.
Jo pens que unificar les religions és una tasca impossible, quasi diria per naturalesa, perquè, per la seva mateixa essència, les religions segreguen cadascuna beates i teòlegs, dos obstacles insalvables per a cap forma d'unió. Conformem-nos si aconseguim que els cristians i els creients en general convisquin pacíficament i se respectin.
* Filòleg
