El sistema educatiu finlandès se sol presentar com el paradigma de sistema altament eficient amb resultats excel·lents, ja que els seus alumnes solen obtenir les puntuacions més altes en les proves internacionals de competència lingüística, matemàtica o científica. El que ja no és tan conegut és que aquesta petita superpotència educativa dóna més valor a l´equitat que a l´excel·lència. Equitat en educació significa que les circumstàncies personals o socials no són un impediment perquè els alumnes puguin desenvolupar tots els seus talents. En els sistemes equitatius, la gran majoria dels estudiants té l´oportunitat d´assolir el màxim de les seves capacitats i les mateixes oportunitats per aprendre, i l´educació no és un mitjà per produir elits sinó per compensar les desigualtats socials.

A Finlàndia no hi ha llistes de les millors escoles, i l´elecció de centre no és important per a les autoritats educatives, perquè la prioritat no és la competència, sinó la cooperació, i els docents disposen de gran autonomia per adaptar els currículums a les necessitats de l´alumnat. L´objectiu fonamental és l´equitat, no l´excel·lència, però la conseqüència és que la majoria de la població obté millors resultats que la d´altres països amb sistemes educatius menys equitatius.

Malgrat que actualment el discurs dominant en alguns àmbits propugna l´establiment de rànquings entre centres o la selecció primerenca de l´alumnat en itineraris acadèmics diferenciats, la realitat ens diu que en les societats modernes és precís que es formi bé la gran majoria de la població i no només una part, i que és possible aconseguir l´excel·lència si posam el focus en la cooperació, més que en la competició, i en l´equitat més que en la selecció.

Recentment, la pròpia OCDE ha publicat l´informe "Equitat i qualitat en educació", en el que aquests dos conceptes es presenten indissociablement lligats, i en el que es destaca que els costos socials i econòmics de l´abandonament escolar „que afecta un de cada tres joves a les Balears„, són molt elevats, mentre que les persones amb un major nivell de formació ajuden a tenir societats més democràtiques i són menys vulnerables a les situacions de crisi. La inversió en educació de qualitat per a tothom beneficia els sistemes educatius i les societats en conjunt, i per això no només és justa, sinó també econòmicament eficient.

L´equitat com a inclusió significa assegurar que tots els alumnes aconsegueixen com a mínim un nivell bàsic de competències. L´equitat com a justícia implica que les circumstàncies personals, familiars o socioeconòmiques no són un obstacle per a l´èxit educatiu.

Segons l´estudi citat, aquestes dues dimensions de l´equitat, inclusió i justícia, se solapen. Sovint, les condicions socioeconòmiques desfavorables i els mals resultats educatius convergeixen en grups específics de població, que assisteixen a escoles amb menys recursos i participen en menys activitats extraescolars o extracurriculars, quelcom que fa imprescindible fer servir criteris d´equitat en la distribució de recursos als centres educatius.

Per altra banda, en l´estudi es posa també de manifest que "s´han d´evitar algunes mesures educatives que tendeixen a amplificar les disparitats socioeconòmiques i propicien el fracàs i l´abandonament escolar", i recomana, per exemple, eliminar les repeticions de curs, que són costoses i ineficaces per millorar els resultats educatius, ja que habitualment un elevat percentatge dels alumnes repetidors torna a fracassar. Per això és millor prevenir aquestes repeticions proporcionant suport primerenc de forma regular i programada, a més d´altres mesures de flexibilització. Molt possiblement la rigidesa de les revàlides de la LOMCE, i l´avaluació basada en estàndards d´aprenentatge rígids i iguals per a tothom incrementarà les repeticions de curs i, conseqüentment, el fracàs i l´abandonament escolar.

Cal així mateix establir sistemes de finançament que donin resposta a les necessitats dels centres educatius, i que tenguin en compte que els costos d´ensenyament dels alumnes en situació de desavantatge són majors, quelcom que no contempla la LOMCE, sinó més aviat el contrari, o dissenyar itineraris educatius de secundària superior que siguin equivalents i que possibilitin transicions entre els estudis acadèmics i professionals, i s´eliminin els carrerons sense sortida que no condueixen a estudis posteriors o a un lloc de treball qualificat.

L´estudi proposa també evitar la separació primerenca dels estudiants en itineraris acadèmics, perquè incrementa les desigualtats sense millorar els resultats globals, i endarrerir-la fins a l´inici de l´educació secundària superior (als 16 anys, mentre que la LOMCE ho farà als 14), o gestionar els processos d´elecció de centre per evitar la segregació i l´increment de les desigualtats, en la línia contrària als rànquings de centres educatius que promou la LOMCE, que no faran més que agreujar-les.

En aquest sentit, aquesta és la primera llei de la democràcia que substitueix l´ideal d´escola inclusiva per la idea d´escola competitiva, sustentada en l´avaluació punitiva i en la comparació entre centres, quelcom que en definitiva suposa culpabilitzar dels mals resultats als centres i als alumnes que els pateixen, i que va en la línia del que l´analista britànic Owen Jones descriu com l´ofensiva ideològica neoconservadora que pretén responsabilitzar els sectors socials més desfavorits dels seus problemes, a causa de la seva manca d´ambició, esforç o aspiracions.

En conclusió, podem dir que ens trobam davant d´una llei ideològica i segregadora, que no aspira a una educació de qualitat per a tothom, que ignora que, com hem vist, equitat i qualitat no són termes antagònics, sinó indissociables, i que per això serà, a més d´injusta i èticament inacceptable, ineficient.