Esdevé sovint que invocar la llibertat desconcerta. Més encara quan els que manen i tenen alguna cosa a dir sobre la llibertat dels altres només pretenen que s´ interpreti el món de forma uniforme, de la manera com ells sostenen que s´ ha d´ interpretar. Si el poder s´ exerceix, doncs, a partir de premisses immutables, qualsevol qüestionament de la línia de pensament oficial suposa una espècie de terrabastall institucional que els governants i els seus corifeus es veuen impel·lits a contrarestar amb totes les armes i bagatges. I quan aquest qüestionament afecta matèries considerades d´ Estat, el poder amb majúscules, amb els mitjans de difusió benpensants com a privilegiats capdavanters, s´ aglutina sense encletxes. Per protegir les essències, per protegir els interessos amagats darrere les essències, no es pot admetre res que no sigui la unanimitat.
Amb la independència de Catalunya, reclamada de forma aclaparadora pels ciutadans als carrers de Barcelona el passat onze de setembre, ha passat justament això: que els enemics de la llibertat han patit una mena de col·lapse del qual no s´ intueix que se´ n puguin sortir. Si qualcú té la santa paciència „i el fetge prou resistent„ de repassar els improperis i amenaces de tota casta que s´ han fet servir des de l´ Espanya eterna en contra de Catalunya i els catalans, s´ esgarrifarà de valent. Escassos arguments i poca o nul·la intenció d´ entendre una nova realitat i de mudar els esquemes per acomodar-los-hi. Insults, menyspreus i intimidacions: d´ això, tant com en vulgueu.
Qualsevol proposta política de canvi radical de la situació preexistent reclama, en termes de pura raó lògica, una anàlisi de les causes i una prospecció sobre les eventuals conseqüències. I cap altra proposta exigirà tant aquesta anàlisi com la que implica que una part del territori d´ un Estat maldi per expressar democràticament si vol o no seguir pertanyent a aquest Estat. En el cas de Catalunya, podríem al·ludir a raons de caràcter històric, cultural, lingüístic, de greuge fiscal, d´ ofegament de la seva personalitat com a poble i de laminació de les seves competències legislatives. Totes aquestes causes serien certes i totes coadjuvarien a explicar el moment actual. Però ni juntes ni, menys encara, per separat, servirien per entendre el fenomen si no tinguéssim present i ben present que allò que al cap i a la fi ha estat i serà determinant és la voluntat majoritària de la ciutadania expressada democràticament en un determinant sentit.
Vegem. Quan un milió i mig de ciutadans surten al carrer de forma pacífica i civilitzada per expandir el seu clam en pro que la seva nació arribi a constituir un nou estat d´ Europa, aquest és un fet substancial, una fita autènticament històrica que marcarà el futur. Si a la Catalunya contemporània, quan sigui lliure i independent, se li ha d´ atorgar un començament significat, una data per recordar, aquesta serà la de la manifestació de l´ Onze de Setembre de 2012. Per tant, convé insistir que és la ciutadania la que impulsa el camí cap a la independència i no, en cap cas, els partits polítics. Ergo, quan s´ afirma „per assenyalar culpables i simplificar així el debat„ que el president de la Generalitat i el partit que li dóna suport condueixen irresponsablement el poble català vers no se sap on, la realitat és ben bé una altra: és el poble de Catalunya que, de moment, ha dit què és el que vol, i els governats no tenen cap més opció que escoltar i afavorir que aquest anhel s´ acompleixi. I si algú, des de Madrid estant, es preguntés, amb un sentit comú gens habitual, què és allò que ha fet possible que tantes veus s´ arrepleguessin en un mateix lloc, un mateix dia i un mateix moment, la resposta la trobarà en una diversitat de claus. En primer lloc, en el malestar estès en capes àmplies de la població catalana per la pèrdua creixent de la qualitat dels seus serveis públics que atribueixen „amb dades objectives„ a una injusta distribució de la seva aportació fiscal a l´ erari espanyol, sempre afamagat, com és ben sabut, i sempre decantat estructuralment a favor d´ altres afectes aliens als dels catalans. Una segona explicació seria la progressiva invasió estatal de les competències en una pluralitat de matèries, algunes ben sensibles, com les d´ ensenyament, cultura i llengua, ja per la via de les reformes legislatives consumades, anunciades o en curs, ja per la via de l´ acció política indefugible que el govern de Madrid i els seus adlàters practiquen. I, finalment, hi afegiríem el groller escapçament pel Tribunal Constitucional de l´ Estatut d´ autonomia que el Parlament de Catalunya havia aprovat i el poble ratificat en referèndum el mes de juny del 2006.
Però tota aquesta dissidència col·lectiva s´ havia de aglutinar. I vet aquí que allò que ho explica, allò que explica que hagi estat possible una suma tan magnífica de voluntats és, segons sembla, més aviat inaprehensible pels conspicus analistes de l´ Espanya indivisible i etcètera. Catalunya té una extraordinària capacitat d´ integrar en un projecte comú de país els ciutadans que hi viuen i hi treballen. Amb abstracció „i aquí és quan els esquemes oficials fan figa„ del lloc d´ origen de cadascú i de la llengua que facin servir per a la seva vida de relació. Si vius i treballes a Catalunya, ets català, i tot farà que sigui fàcil que t´ hi sentis. El teixit associatiu del país, destacadament extens, que arriba als àmbits d´ activitats més diversos, farà la resta.
Per això, perquè de les properes eleccions sortirà, de ben segur, una amplíssima majoria favorable a la convocatòria d´ un referèndum per mitjà del qual els catalans puguin decidir si volen o no la independència política del seu país, que el govern d´ Espanya i els seus portaveus s´ entestin a esgrimir obstacles inabordables de pura legalitat només s´ entén a partir de la consideració que qui enfronta la llei a la possibilitat d´ expressar una voluntat col·lectiva creu en qualsevol cosa menys en la democràcia. I, encara més, té una por cerval de la llibertat.
