Força vegades sentim a dir una d´aquelles frases solemnes, frases que tant ens agraden i que citam adesiara per demostrar que tenim una mica de cultura, que, més o menys, dia que l´ésser recorre, al llarg de la vida, un camí que va d´una soledat, en el moment de néixer, a una altra soledat, en l´hora de la mort. I, per paga, a l´entremig s´entaula una lluita acarnissada per deixar d´estar sols, quan potser la solitud, més que la companyia forçada, seria la millor opció vital en molts casos.
Aquesta soledat, mig tenyida de traces de literatura, de filosofia i encara d´altres nobles disciplines, no és difícil encarar-la, atès que sol·licita un mínim bagatge cultural per tractar-la, una precisa perícia per cercar-ne els orígens, les causes i els ets i els uts que facin falta. La soledat que fa por és la real, la que ens té atrapats i no ens deixa cap altra sortida. A un solitari a la força no li venguem amb filosofies ni amb literatures.
La situació que, diríem, la societat considera més "natural" i "lògica" és la companyia. Sense anar més enllà, la ruta vital més plausible, als ulls de la majoria, és bastir un clos amb la parella estàndard (les del mateix sexe són, però, d´allò més sospitoses, i, a més, del tot inacceptables i intolerables per a amplis sectors socials), amb fills, si pot ser, que, si no, la història no s´atendria al guió. No cal dir que són molts els qui escullen, cal suposar que sabent ben bé el que fan, aquesta via, en la qual viuen una vida, més o menys, feliç i plena. La quantitat de ruptures, separacions, divorcis, d´entre aquest exèrcit d´ «integrats» demostra ben a les clars que no és fàcil mantenir el tipus dins els solcs de les relacions "normals". Viure en companyia és sovint una càrrega ben pesada i causa de maldecaps i dolències insospitades que el solitari, per exemple, té la sort d´estalviar-se. La solitud és considerada una mala consellera; bé que ho sabien les nostres santes mares quan veien que passaven i passaven els anys i els fills mascles (per a les filles no passaven tanta de pena; fruit del masclisme congènit sabien que la dona sempre se´n sortiria en els quefers diaris, que eran la sola preocupació, per cert, de moltes mares) lluïen, sense fer una passa per posar-hi fi, un fadrinatge a voltes insultant i desafiador, fruit més aviat de l´egoisme i de la peresa mateixa de deixar el cau paternal, on sempre ens atenen bé, que de les ocasions d´abandonar-lo, el fadrinatge.
S´ha observat que, en massa ocasions, la recerca de companyia és la manera d´eludir la soledat; és deixar d´estar sols d´una manera forçada; i justament per a això és que augmenta el temor de ser abandonats, perquè estimam per pura necessitat i interès. No se sap si és certa la tesi, molt repetida els darrers temps, que la solitud és conseqüència de qualque dèficit en l´autoestima personal, i, doncs, si ens minusvaloram a nosaltres mateixos amb prou feines podrem tenir el calor i l´estima de l´altre; el solitari no pateix sempre perquè estigui sol, sinó que es considera d´entrada –i això no vol dir que no hi hagi cap raó de pes concreta que l´hagi duit a aquesta situació– autoexclòs, inútil, per a qualsevol projecte col·lectiu. És possible també que els qui es lamenten tot lo dia de la seva solitud siguin incapaços de saber estimar, de saber estar en companyia, que no és, com s´ha dit, art fàcil.
Tot i això, seria injust no reconèixer que tirar el carro tots sols no és a l´abast de tothom; exigeix una empenta que molts som ben lluny de posseir.
