La valentia d´un cristià en política

n De família li venia a en Pere Antoni la seva condició de creient que havia heretat sobretot de la seva padrina Francina Aina; els records de quan ella el portava a l´escoleta de ca les monges agustines, els interrogants que li despertaven quan passaven per l´església conventual de sant Francesc i l´aturadeta que feien quan tenien la sort de veure-la oberta (sa visita) o, simplement, el gest del senyal de la creu en el cas que romangués tancada. L´espai de silenci, per a pregar, abans del dinar, tant a casa seva com a la de ca la padrina i la preocupació pels pobres havien marcat de veres la vida d´aquell al·lot dinàmic i xalest que captivava la colla d´amics.

Els anys passaren però els hàbits religiosos i els bons costums apresos de la família es mantenien ferms, amb tota la frescor del qui hi passa gust. Tot seguit a la primera comunió, cap als nou anys, de la mà del vicari jove de la vila, en Jordi, que tan admirava, havia entrat a l´Esplai i s´ho passava d´allò més bé els dissabtes horabaixa; sobretot, a les acampades del primer cap de setmana de mes i d´una manera particular a les activitats de recollida de menjar, productes de neteja o roba per a la gent malmesa i marginada. Quan s´acostaven les festes de Nadal i Setmana Santa, en Pere Antoni, tot ell vibrava d´entusiasme; eren uns dies assenyalats que gaudia de veres tant en el muntatge del Betlem de casa seva, de l´escola, o en el mateix que feia el club d´Esplai, a l´antiga vicaria.

Acabats els estudis superiors -els pares volien que fos mestre, però ell s´inclinà per la medicina- i al poc temps d´exercir-ne la professió en un indret de muntanya, tan gran era l´entusiasme per a servir la comunitat, que ingressà a la política activa, posseint un carnet i unes sigles. Sabia de sobres que cap partit no pot esgotar el missatge cristià de l'Evangeli, la carta de les Benaurances, però valia la pena postular a un, el menys especulador, el que s´acostava més als pobres i defensava els explotats. En Pere Antoni veia en aquest camp la plataforma adequada per a complir el manament de ser sal i llum enmig del món, com tantes vegades havia escoltat a la predicació de l'església.

En la mesura que passaven els anys s´adonava que els companys de partit -molts d´ells companys d'escola i d'espais d'esbarjo- el miraven de coa d'ull pel que feia referència a la seva vocació cristiana. Tot i molts d´ells haver passat per un íter semblant al seu, es deixaven dur pels nous costums que s´implantaven progressivament: infravaloració de l'Església, gens d´autoestima, befa a tot el que feia olor de religiós, retirada de signes cristians, canvi de nomenclatura en no pocs esdeveniments del calendari local: Festes d´estiu, en lloc de Festes de la Mare de Déu d´Agost; vacances de Cap d´Any, en lloc de Nadal; processó de les àguiles o dels cavallets, en lloc de processó del Corpus o de sant Sebastià...; A vegades, de forma implícita li arribaven consignes d´allunyament de la seva coalició política de tot el que suposàs militància cristiana, o al manco cultura cristiana, com era senyar-se el nom del Pare, cantar els Goigs el dia de la Patrona, participar activament a les celebracions sagramentals o anar a combregar quan anava a missa en corporació...

En Pere Antoni restava pensatiu davant actituds puerils que més de dos companys de partit a poc a poc anaven adquirint per contagi dels ideòlegs. De cap de les maneres ell no podia consentir que es fes bandera de la ignorància religiosa en els espais que demanen un determinat comportament assenyat com era resar en públic a la missa del patró del poble, com ho fan gairebé tots els assistents, i no quedar muts amb cares de circumstàncies que ho feien la majoria dels col·legues. Això no entrava en el capet d´en Pere Antoni, i més quan tenia constància que cap d´ells no havien ingressat formalment en el col·lectiu dels apòstates.

No poques vegades feien acte de presència en els moments de reflexió personal del cristià que a hores d´ara militava en política, ocupant llocs rellevants en el Partit, aquelles paraules de l´Escriptura: "obeir Déu, abans dels homes". L´home es resignava a portar la seva fe cristiana entre amagatalls, arraconada de tota connotació social. Tanmateix creure, la confiança en el Déu de la vida, l´experiència de sentir-se escoltats, acompanyats i perdonats no es pot amagar, té tota una transcendència, una rellevància que esdevé cultura a casa seva i al carrer, al lloc de feina i en les relacions socials. No podia negar en el lloc seu de consulta que era cristià. La mateixa cosa en el despatx de la Casa de la vila o del Parlament. Tenia ben clar que l´actual situació de militància política era temporal i en canvi la vocació cristiana, d´home batiat coherent amb la fe que professa, celebra i proclama era el vaixell que el portava a viure en pau interior, a llegir en cada un dels ciutadans el rostre d´un germà, a optar de manera ferma per a servir els més vulnerables de la societat, a contemplar la natura com a obra de Déu...

Tot i sentir-se no poques vegades estrany davant els companys de partit, en Pere Antoni, veia que aquest era el camí d´un cristià coherent en una fe que havia madurat en el transcurs dels anys, que s´havia purificada en el clima imperant d´indiferència, de claudicació de principis ètics, de divorci progressiu entre la veritat que creus i l´explicitació en el camp de la moral de la persona humana, de defensa de la seva comunitat creient davant els insults de grups agressius i violents. El seu nou rol -en el món del la política- no podia contagiar-se de fer un simple treball d´assalariat, d´estones puntuals, i tot seguit a les hores que marcava la institució aclucar els ulls a la realitat crua i aspra de cada dia. Si havia estat elegit per servir el poble la seva vocació cristiana el deixondia a mantenir l´actitud servicial les vint-i-quatre hores del dia. I això ho feia estar en pugna més d´una vegada amb els seus companys de files.

Ésser cristià avui era una aventura apassionant per a tots aquells que com en Pere Antoni fan de la coherència entre fe i vida, de la fidelitat a uns principis i de l´explicitació amb gests i paraules, precepte i norma, que dóna color i gust a cada jornada.

(*) Joan Pons i Payeras és rector de sa Pobla i professor.