Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Opinió

Una flor no fa estiu, ni dues primavera

Los jugadores del Palmer celebran el triunfo en Melilla.

Feia temps que tenia ganes de parlar de la segona victòria del Palmer Palma i divendres, després d’haver sumat catorze derrotes, va poder recol·lectar-la. No va ser fàcil. El Melilla és un bon equip, la de Melilla, una pista complicada i, a més a més, la baixa del seu capità i estendard augmentava la dificultat... Una victòria meritosa.

S’ha reconèixer, per començar, que el partit va ser interessant, atractiu, intens. L’intercanvi de cops va ser constant. Els dos equips van aportar arguments a favor de la victòria, però divendres el final va somriure, aquesta vegada sí, als mallorquins. El Palmer va dominar l’encontre durant molts minuts, això sí, els avantatges mai no van superar els vuit punts. Malgrat això, hagués pogut perdre, perquè els locals no van aprofitar la darrera possessió del temps reglamentari amb empat al marcador i tot va haver de decidir-se a la pròrroga, on els de Ciutat van saber jugar millor.

Que en Pol Figueras no pogués jugar, preocupava molt, però va succeir que alguns col·legues van fer la seva feina i també la del company absent. I això que, per una part, n‘Elijah Brown va tornar a tenir problemes amb les faltes. Després del partit a Valladolid va reconèixer que no havia jugat amb la intel·ligència adequada i va afirmar que havia après la lliçó. Però a Melilla va tornar a suspendre l’examen (-5 de valoració), només va jugar sis minuts després d’acumular quatre faltes i una tècnica. Va perdre els papers i va perjudicar l’equip, perquè ha de ser - segur que ho serà, té experiència, qualitat i tota la confiança dels tècnics i per això se l’ha fitxat - una de les armes ofensives més temibles dels immobiliaris. I, per altra, que el jugador més determinant del matx, en Wesley Van Beck, que va tornar a demostrar per què és el màxim anotador de la categoria, no pogués participar als darrers deu minuts per culpa de les personals.

En Marc Peñarroya va jugar molts minuts i bons; va fer que oblidéssim que el base titular s’havia quedat a l’illa; ens va oferir la millor actuació des que vesteix de negre; no va fer un partit de matrícula d’honor - algunes pèrdues no forçades, alguna lectura equivocada, alguns abusos en el ‘dríbling” -, però va aportar molt en defensa, en direcció i va ser el responsable al darrer minut del triple de l’empat a 76. N’Olle Lundqvist també va realitzar el seu millor partit de la temporada; no va estar encertat en el tir de 3 (0/3), però va aconseguir 18 punts, no li va fer por la responsabilitat de jugar-se pilotes que cremaven i va actuar com un autèntic líder; divendres sí va demostrar la qualitat que diuen que té. El veterà Pavel Marinov va exercir de jugador experimentat i ‘tot terreny’; va sumar rebots, triples i va crear problemes al seu defensor jugant d’esquena. En Robert Cosialls no va estrenar el caseller dels punts, però els seus 7 rebots ofensius van contribuir de bon de veres al triomf, permetent més possessions per als seus companys. I per acabar aquesta relació d’individualitats destacades, en Konstantin Kostadinov; no havia sumat pràcticament res al partit, de fet, havia restat (-2 de valoració), però va ser l’home de la pròrroga amb els seus rebots i els seus punts; va oferir en aquests cinc minuts la seva millor versió i va saber aprofitar la generositat del seu compatriota, en Pavel Marinov. 

Diuen que guanyar provoca alegria. I aquesta joia se duplica si el que l’ha ocasionada ha costat molt. I la veritat és que ha costat moltíssim. Guanyar fa riure, però la rialla serà completa el dia que s’assoleixi la permanència, perquè si no és així, la victòria de Melilla haurà estat una simple anècdota, un superficial somriure. És innegable que s’ha donat una passa, però en queden moltes i de ben grosses. En Pepe Laso, el dia que va fer responsable a l’agència Xpheres de la mala planificació inicial de la plantilla - curiosa i sucosa afirmació - , va comentar també que aquest mes de febrer serà clau per saber si, amb les noves incorporacions, les possibilitats de salvació seran reals i veritables. Aquest mes de febrer serà molt exigent. Son Moix pot dictar sentència. Com a local el Palmer rebrà el Granada, que en aquests moments lluita per disputar la Copa Princesa, el Corunya que està fent de la irregularitat la seva bandera, el Lleida - la revelació de la competició - i el Càceres, instal·lat a la part alta de la taula (el de Lleida i Càceres, partits ajornats de la primera volta per culpa de la pandèmia). En aquests dos encontres l’equip no podrà disposar de tots els nous jugadors, perquè ven ser fitxats després de la data programada al calendari original. I com a visitant, anirà a Madrid a enfrontar-se a l’històric Estudiantes. 

Els entrenadors sempre havien comentat que l’única manera de reaccionar de veritat passava per rompre la ratxa negativa de resultats amb una alegria. Ja és a la motxilla de la salvació, encara massa buida, i s’ha d’anar omplint en les properes jornades, perquè - convé recordar-ho - una flor no fa estiu, ni dues primavera.

Compartir el artículo

stats