Ja que hi som...

Qui no ha experimentat alguna vegada en la seva vida aquesta expressió tan nostra? Qui no l’ha viscuda i després s’ha penedit? Segurament la recordaran els que un bon dia van decidir fer-se una casa... O aquell estudiant que, després d’haver aprovat un examen difícil, esdevé inconformista i es lamenta de no haver assolit una millor qualificació... O aquell atleta que, després d’entrenar durament durant molt de temps per guanyar una cursa, la guanya i, quan arriba a la meta, de la seva boca surt l’expressió: ja que hi som, hagués pogut millorar el meu rècord...

El problema del «ja que hi som» és que ennigula el paisatge del davant, com si fos el tel d’una cataracta de l’ull, que fa oblidar les primeres intencions i els objectius inicials, que desvirtua la brúixola que havia de marcar el camí desitjat i que fa que el mal gust de boca final, no et deixi valorar els bons resultats anteriors.

Dissabte el Palmer Palma va perdre el partit, va baixar a l’andana de l’estació i va veure com el tren continuava el seu trajecte i ell restava a terra. Perdre sempre és un fet dolorós i dissabte ho va ser, a més a més, per la manera com va defallir. Tres quarts jugats amb intel·ligència i seriositat no van bastar. Tres quarts de treball generós, d’actitud exemplar, que van fer que l’aficionat del Breogán comencés a creure que el seu equip podia ser eliminat, no van poder evitar un darrer capítol de partit on els immobiliaris, massa justos de combustible, no van poder aguantar l’envestida guanyadora d’un equip dissenyat per resoldre situacions delicades. Disposar d’una plantilla àmplia, com la del Breogan, té inconvenients – repartir els pocs minuts d’un partit entre els molts jugadors prestigiosos, acceptar sense protestar els que l’entrenador els dona, trobar la fórmula per fer que tots sentin que són importants... –, però a la vegada té avantatges, com el de no estar massa preocupat si un jugador no està encertat, perquè n’apareixerà un altre o un altre que sí ho estarà. En Mindaugas Kacinas, per exemple, va anotar 13 punts al primer partit de l’eliminatòria i els seus triples van ser determinants perquè el seu equip aconseguís el primer punt. Al segon i al tercer encontre va jugar una mitjana de més de vint minuts i va sortir del pavelló amb 0 punts. Els punts que ell no va anotar al segon, els va convertir en Sergio Quintela i els del tercer, en Salvador Arco. Dissabte els dos jugadors franquícia del Palmer no van oferir la seva millor versió. En Ronnie Harrell va anotar 13 punts, però va fer 0/7 en triples i 1/4 en tirs lliures. En Kristian Kullamäe va anotar només 2 punts de personal i va errar els 6 llançaments de camp, només 6, que va efectuar. El potencial d’aquests dos grans jugadors és superior al que van demostrar aquest cap de setmana. I una plantilla curta no es pot permetre el luxe de què els seus referents no tinguin un bon dia. En Pau Tomàs, quan a la roda de premsa posterior es va queixar de la parcialitat arbitral, possiblement tenia raó. Però abans de començar el partit els gallecs van manifestar que, per guanyar, havien de desactivar els dos màxims anotadors de la lliga, en Kristian i en Ronnie, i havien de minvar la producció ofensiva fruit de les transicions. Així ho van fer.

Lògicament la tristesa i la ràbia es dibuixava als rostres de l’expedició mallorquina. Però el fet puntual i important de la derrota de dissabte a Lugo i el fet de donar per acabat un viatge il·lusionant, no pot emmascarar una temporada, que objectivament pot ser qualificada de bona i, subjectivament – dependrà de cada persona que faci balanç – per ventura d’extraordinària o de brillant o de meritosa o de... (fer servir un qualificatiu similar).

Haver arribat a disputar una eliminatòria de quarts de final per ascendir i, ja que hi eren (ja que hi som), voler-la superar després d’haver-la competit fins al darrer instant i no haver-ho fet, no pot fer oblidar les bones sensacions que aquest equip ens ha regalat aquests darrers mesos.

Suscríbete para seguir leyendo